Le Pen, amor i por

Iannis Varufakis es preguntava en una entrevista a Le Monde: «¿Marine Le Pen és realment més acceptable que el seu pare? ¿Emmanuel Macron és pitjor, des d’un punt de vista d’esquerres, que Jacques Chirac el 2002?». La resposta probablement és que no en els dos casos, amb tota seguretat en el primer, potser en el segon. I, no obstant, Marine Le Pen ja ha aconseguit una cosa que mai va aconseguir el seu pare: legitimitat. Molts votants d’esquerres no votaran Macron per motius ideològics, fins i tot a risc que en cas que els sondejos s’equivoquin i calculin malament, una derrota de Macron equivalgui a una victòria de Le Pen.

Varufakis criticava amb la seva afirmació Jean-Luc Mélenchon i molts dels seus votants, que optaran pel vot en blanc o l’abstenció abans de recolzar l’exministre d’Economia de François Hollande. Quan l’elecció és binària, no hi ha espai per al pensament propi. Quan es toca a sometent, no hi ha temps per a subtileses. Quan creix la tempesta, tot el que no siguin adhesions és vist com una extravagància perillosa, un luxe suïcida en temps convulsos.

«Maquiavel deia que els homes actuen seguint bàsicament dos impulsos: l’amor i la por», recordava en una carta sobre les eleccions franceses David Arasa, de Begues. Si a Macron no se’l vota per amor, s’ha de fer per por. Aquesta és la disjuntiva davant la qual es troba l’electorat francès, cosa que ja és per si mateixa una derrota per al país. «La precarietat laboral a Espanya em va obligar a emigrar a París, on fa gairebé dos anys que treballo com a fisioterapeuta en la funció pública. Macron pretén suprimir 120.000 llocs de treball de funcionaris i Le Pen promet un referèndum pel Frexit. Potser és ara quan he de començar a plantejar-me tornar a Espanya, potser d’aquí dues setmanes, igual que ho farà el poble francès, em tocarà decidir i elegir l’opció menys dolenta», escriu des de París Meritxell Sacasas. 

És molt comprensible la indignació, no tan sols política, sinó moral, dels que critiquen que Mélenchon no s’hagi sumat al front contra Le Pen. No és nova. Encara avui ressonen veus que acusen els seguidors de Bernie Sanders de no haver fet prou per evitar la victòria de Donald Trump. Llavors, un dels errors de càlcul a l’hora d’interpretar el que estava succeint va ser creure que aquelles eleccions anaven de qualsevol, inclosa Hillary Clinton, abans que Trump, quan en realitat  es va tractar de tot al contrari: allò va ser de qualsevol, fins i tot Trump, abans que Clinton. S’ha de confiar que no es repeteixi el mateix error d’interpretació amb Le Pen.

Notícies relacionades

França tanca la campanya amb un afeblit front republicà contra Le Pen

Les cinc primeres mesures de Macron

El paper de Mélenchon i de l’esquerra que representa (ja no se sap si nova o vella o diferent) és sens dubte molt discutible, i de fet ha generat en la conversa pública un animat debat. Una victòria de Le Pen seria un desastre sense pal·liatius, i aquest és sens dubte un gran argument per votar Macron. Això és el que argumenta Varufakis i una part important de l’opinió pública i publicada. Però acceptat aquest fet, convé no oblidar que el neoliberalisme ha contribuït com el que més a fer que el Front Nacional envoltat per un cordó sanitari de Jean-Marie Le Pen del 2002 sigui el 2017 una formació legítima amb un discurs polític consolidat. La borratxera financera, la desregularització, la ruptura dels consensos socials i l’ensorrament de l’Estat del benestar són algunes de les causes que expliquen l’auge de Le Pen. Macron potser és una ruptura dels partits tradicionals, però les seves polítiques i les seves propostes expliquen en part el camí que ha traçat França des del 2002. 

Així que sí, qualsevol abans que Le Pen, sens dubte, no s’ha de girar el cap a la xenofòbia i la ultradreta. Però per molts serà per por, no per amor. I el que no serà és un xec en blanc.