La victòria de Le Pen

Emmanuel Macron serà el pròxim president de França (sospirs d'alleujament a la platea). Una altra cosa és que Marine Le Pen ha aconseguit una victòria innegable, que també és la victòria de tota l'extrema dreta europea. I no només pels seus més de 10 milions de vots, que, ens hi posem com ens hi posem, són moltíssims vots per a un discurs que, fins i tot vestit de seda, segueix sent perillosament xenòfob, nostàlgic i de solucions fàcils a problemes complexos. Le Pen ha guanyat, perdent les eleccions, perquè aquest discurs seu ha quedat normalitzat, homologat, integrat en el sistema polític francès; perquè les coses que diu -i les que diu Geert Wilders a Holanda, i les que estan dient els ultres alemanys i austríacs, i…- ja no se senten només a la barra del bar o a segons quins cunyats -sense generalitzar- en els àpats familiars, sinó que sonen amb tota naturalitat als parlaments, els debats televisats i als mítings multitudinaris, i ja han arribat fins a les mateixes portes de l'Elisi, tot i que per aquesta vegada s'hagin quedat fora.

Wilders també va guanyar mesos enrere a Holanda: no a les urnes, és cert, però sí quan el primer ministre conservador Mark Rutte va despatxar la crisi diplomàtica amb Turquia desencadenada en plena campanya electoral dient i fent coses que perfectament podria haver dit ell. Alternativa per a Alemanya tampoc vencerà en les eleccions d'aquesta tardor, però sí que ho ha fet ja quan Angela Merkel s'ha vist obligada -o almenys això han considerat ella i el seu partit- a endurir la seva política amb els refugiats.

Per no parlar del pes aclaparador dels arguments xenòfobs en el ‘brexit’. L'extrema dreta parasita el discurs de les dretes democràtiques europees, i aquestes, mirant de disputar-li uns vots, no acaben aconseguint altra cosa que legitimar-la. I és clar, una vegada legitimades les idees ultres, tot el que pot passar és que la gent pensi que total, val més votar la versió original, com bé sap ara François Fillon, víctima tant de la seva cleptomania en família com d'aquest fenomen, del qual Nicolas Sarkozy va ser pioner.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pel que fa a l'esquerra, tres quarts del mateix: ja no feia falta cordó sanitari, anar a votar Chirac amb una pinça al nas com el 2002, ja era lícita l'equidistància, que ella és ultra, sí, però és que el programa de l'altre és descaradament antisocial i per als rics, ni pàtria ni patró, ni Le Pen ni Macron. Normalitat.

Tot i així, Macron ha guanyat amb comoditat, el malparat front republicà ha sigut aquesta vegada encara suficient. I sobre les espatlles del nou president recau una responsabilitat enorme, oceànica. És l'últim dic. Si la seva renovació social liberal -aparentment, un oxímoron, una contradicció en els seus termes- acaba sent per als treballadors i les classes mitjanes empobrides un bluf a l'estil Hollande o una cosa pitjor, si sota el seu mandat persisteixen o s'accentuen les desigualtats socials, l'abisme entre administradors i administrats, la por al futur, a veure qui para Le Pen en les pròximes eleccions.