Moviments demagògics a Europa
¡Comediants al poder!
És hora de prendre's molt seriosament els bromistes que entren en política
Grillo compareix davant la premsa després de la trobada amb Renzi, ahir. /
En els comicis presidencials serbis celebrats a l’abril va quedar tercer Luka Maksimovic, un jove universitari que va protagonitzar una carrera política meteòrica. La va iniciar en els comicis locals del 2016 a Mladenovac (Belgrad) mitjançant la sàtira: es va presentar al capdavant d’un partit paròdic anomenat Sarmu probo nisi amb el fals nom Ljubiša Preletacevic (preleta significa giracamisa) o Beli (blanc, per vestir d’aquest color amb vistoses joies) i va captar el 20% de vots dels seus 53.000 habitants.
Va decidir llavors aspirar a la presidència amb el lema ¡Fot-li fort! i fent afirmacions com aquesta: «No hi haurà cap corrupció, ¡tret de la meva, és clar!». Va captar el 9,4% dels vots gràcies a la desafecció política, i com Maksimovic ha advertit: «Alguna cosa no va bé en aquest país quan un personatge irreal pot encendre les multituds d’aquesta manera».
El seu cas és un nou reflex de la capacitat dels humoristes per capitalitzar la desafecció. El pioner en aquest camp va ser el pallasso francès Coluche (Michel Colucci), que el 1980 va llançar la seva candidatura a la presidència amb el suport de 'Charlie Hebdo' i intel·lectuals rellevants. «Soc candidat a les presidencials per cobrir de merda tothom i fins al final», va afirmar. Volia representar els nombrosos col·lectius que, segons el seu parer, estaven al marge de la política (des d’homosexuals fins a taxistes) i es va proclamar «el candidat de minories que, sumades, són la majoria». No va aconseguir les firmes requerides per a la disputa electoral, però un sondeig li va donar el 16% dels vots.
El seu discurs ha tingut èxit en aquest segle a l’accelerar-se el desgast de la política tradicional, com il·lustren diversos casos. Així, a Alemanya l’exeditor de la publicació satírica 'Titanic', Martin Sonneborn, va fundar el 2004 Die Partei (El Partit), una altra formació paròdica entre les estrambòtiques propostes del qual ha figurat reconstruir el mur de Berlín. Finalment, el 2014 va aconseguir un escó a Estrasburg al captar el 0,6% dels vots amb un lema dirigit a un electorat antagònic: 'Sí a Europa, no a Europa'. Alhora, ha preconitzat mesures com introduir quotes de dropos en consells directius.
Però els humoristes també poden governar. A la Islàndia devastada per la crisi bancària del 2008, quan es va desencadenar la protesta davant el Parlament amb eines de cuina ('la revolució de les cassoles'), va fer fortuna Jón Gnarr. Aquest còmic va llançar el Besti flokkurinn (Partit Millor) l’any següent, que va ironitzar sobre les propostes de la resta de formacions polítiques i va guanyar els comicis locals del 2010 a Reykjavík (34,7% de vots).
Un acord amb l’Aliança Socialdemòcrata va convertir Jón Gnarr en alcalde de la capital islandesa fins al 2014. De l’experiència en va sorgir un partit liberal, Björt framtíð (Futur Brillant), present al Parlament des del 2013 i que comparteix sigles amb el seu antecessor (BF). Però el més interessant és que, segons Gnarr, aquesta iniciativa va influir en l’italià Giuseppe, Beppe, Grillo, al ser «un al·licient i una espècie de model per a ell i per al seu partit».
Recordem que fa una dècada Grillo era un popular humorista i actor. El seu blog de denúncia de les elits va aconseguir gran popularitat i va arribar fins a les 100.000 visites diàries. Va tenir gran èxit al convocar el 8 de setembre del 2007 el Vaffanculo Day (el dia d’enviar «a prendre per…») dedicat als polítics. L’objectiu era recollir firmes per promoure una llei que impedís ocupar un escó a qui estigués condemnat, limitar mandats i facilitar l’elecció directa amb llistes obertes.
El 2009 Grillo va vertebrar a través d’internet el Movimento 5 Stelle [Moviment 5 Estrelles], una formació que considera que el Parlament no representa la majoria de ciutadans i que els partits polítics han suplantat la voluntat popular. Va ser la força més votada en les eleccions legislatives del 2013 (25,5%), encara que va perdre empenta en les europees del 2014 (21,1%).
A la cambra d’Estrasburg es va unir al grup de l’euròfob Nigel Farage (promotor del 'brexit'), si bé el mes de gener passat Grillo va voler mudar-se al liberal sense èxit. Avui l’M5S, que governa Roma i altres urbs importants del seu país, fa bandera de l’abandonament de l’euro i un sondeig de març el va situar al capdavant en intenció de vot (32,3%).
Notícies relacionadesAquestes experiències tenen una lliçó ben clara: un vot de desafecció i protesta revestit d’ironia demagògica pot arribar a impulsar uns artefactes polítics que resultin tan imprevisibles com capaços d’influir i governar. En definitiva, és hora de prendre’s molt seriosament els bromistes que entren en política.
Historiador i professor de Blanquerna.
