Macron com a lliçó i símptoma

Aquestes eleccions presidencials franceses han tingut molta utilitat per ajudar-nos a comprendre més coses que la de saber qui serà el president de França en els pròxims cinc anys. Per exemple, la seva extraordinària projecció europea i internacional. Hi ha qui sospira alleujat, amb raó, per la derrota de Le Pen, com si l'amenaça que suposava aquesta política s'hagués extingit. I la cosa no és tan simple. Observin que, amb el sistema electoral francès a la mà, les dues voltes i la seva dinàmica eliminatòria, les possibilitats que Le Pen arribés al capdavant de França eren nul·les. Però no oblidem que el seu gran èxit no és que ni més ni menys que el 35 % dels francesos l'hagin votat (quinze punts més que en la primera volta). El seu gran èxit, si no s'inverteix la tendència, és que les seves idees, el seu a penes dissimulat verí contra la República (en el sentit més noble del terme), han contaminat el paisatge social més enllà de les seves sigles, i més enllà de les fronteres de França. Les seves idees, d'una manera o d'una altra, van des del “territori 'brexit'” fins a la xenofòbia de la societat russa, i no només de Putin. La derrota del lepenisme és temps guanyat per a Europa, però no de manera irreversible ni de bon tros.

Notícies relacionades

Els tres candidats del PSOE es preparen per a un debat a mata-degolla el 15-M

L'equip de Díaz dissenya una guia per "desmuntar" Sánchez

Una altra gran lliçó és que la crisi estructural de la representació política amb prou feines a ha començat i anirà a més. Els partits polítics com a corretja de  transmissió exclusiva entre la societat i l'esfera institucional han sortit molt erosionats, desprestigiats. Té mèrit que Macron, amb trenta-nou anys, hagi guanyat les presidencials de manera clara i neta, és el president de la història de França que arriba més jove al càrrec des de Louis Napoleon Bonaparte el 1848. I fa un any ningú el coneixia com a líder polític nacional, no tenia partit, no tenia experiència en cap càrrec electe (sí, era la primera vegada que es presentava a unes eleccions), però emergeix una altra pregunta: ¿es necessita un partit (en sentit tradicional) per guanyar eleccions? Sí i no, el tema necessita més reflexió. El 'brexit' ¿el va guanyar un partit, aquell UKIP que ja sembla haver-se esfumat? ¿o més aviat un líder -estrafolari- i un estat d'ànim col·lectiu, surfejant sobre les xarxes? És la primera vegada que a poques setmanes d'unes eleccions legislatives França ha vist fer-se miques o entrar en barrina els dos grans partits que l'han governat durant les últimes cinc dècades.

EIX PARÍS-BERLÍN

I la Unió Europea, una altra reflexió necessària. ¿Ja està? ¿Ara tot anirà bé a Brussel·les? No n'estiguem tan segurs. Ara és el moment Macron com a restabliment d'un eix Paris-Berlín que, amb una conjuntura favorable de sortida (relativa) de “la” crisi, podria i hauria de fer els seus deures i impulsar no només un front seriós contra el 'brexit'  i altres 'bréxits' per venir, sinó una seriosa autocrítica del que s'ha fet malament des del 2009. A part dels dèficits públics, el deute excessiu, el marc macroeconòmic, la UE ha de “tornar a la gent”, al ciutadà corrent, i això no s'improvisa. En cas contrari, tornaran a “parlar amb la gent” (i hi afegeixen ”del carrer”) altres Le Pen, altres Farage, i altres guillats de la política que volen encarnar l'apolítica com a “estat d'ànim”. Lliçons extra no apreses: la manera tragicòmica com dos dels tres candidats a la direcció del PSOE semblen haver llegit la lliçó francesa, Sánchez i Díaz.