Tallafocs i contraforts

La divisó de poders als Estats Units no es redueix a la sagrada tensió entre l’executiu, el legislatiu i el judicial. Tampoc el compliment de la llei no s’esgota amb el gest pueril de resseguir amb el dit les ratlles escrites en un paper. La democràcia i l’Estat de dret són una cultura, llurs marges es van construint amb la pràctica: assaig i error. Per aquest motiu, quan dimarts al vespre el president Trump va acomidar el director de l’FBI, James Comey, van saltar totes les alarmes, tant les honestes com les interessades. 

L’FBI és l’agència policial que, des del 1908, es dedica a investigar els casos que atempten contra les lleis comunes a tot el país. Charles Bonaparte, el ministre de justícia que el va fundar per combatre l’anarquisme, era un besnebot de Napoleó, així que no deixa de ser irònic que amb el temps s’hagi convertit en la més poderosa de les agències policials, amb 8 mil milions de pressupost. En conseqüència, l’Estat de dret i la democràcia nord-americanes han anat dissenyant mecanismes que alhora controlin i mantinguin la independència d’aquest excèrcit napoleònic.

Entre els tallafocs per evitar despotismes, hi ha el fet que els directors els nomena el president però els ha d’aprovar el Senat, que és la més poderosa de les cambres legislatives. Entre els contraforts per mantenir-ne la independència, hi ha els mandats de 10 anys, separats de l’actualitat immediata.

Només un precedent

Res no prohibeix al president acomiadar el director legalment, però l’únic precedent és quan al 1993 Clinton va acomiadar-ne un per corrupció. Fer-ho per raons polítiques té costos, que poden arribar a la moció de censura si se sospita que el president mira de protegir-se davant d’una investigació. Aquesta és la lectura que, de les portades de dimecres, el partit demòcrata i un bon nombre de senadors republicans n’han fet. La comparació és el Watergate: també Nixon va provar d’acomiadar els responsables d’investigar-lo. Va acabar dimitint.

Oficialment, el director Comey ha estat acomiadat per la manera com va gestionar el cas dels e-mails de Hillay Clinton. A 11 dies de les eleccions, va anunciar que reobria la investigació sobre si la manera descuidada de tractar material classificat constituïa un delicte. Els seguidors de Clinton i la premsa d’esquerres sostenen que li va costar les eleccions. És patètic veure’ls insistir en la manipulació en lloc de centrar-se en el problema social de fons del qual són responsables, però és innegable que va tenir conseqüències. Trump va dir aleshores que el director «els tenia ben posats».

Notícies relacionades

Les raons no oficials de la Casa Blanca per acomiadar el director de l'FBI

Les raons oficials de la Casa Blanca per acomiadar el director de l'FBI

Ningú no creu que aquesta sigui la raó per l’acomiadament. El director Comey estava fins dimarts al càrrec de l’única investigació seriosa sobre els lligams entre la campanya de Trump i el Kremlin. Va ser Comey qui va anunciar al congrés que hi havia indicis de coordinació entre agents russos i la campanya de Trump. El conseller de seguretat nacional de Trump va haver de dimitir per aquest motiu, i el ministre de justícia va haver de recusar-se de la investigació per haver mentit en seu parlamentària sobre els seus encontres amb diplomàtics russos. Només l’FBI té els recursos per investigar un escàndol que podria costar-li el càrrec al president. I tenia un director compromès, independent i polèmic per liderar-ho. Fins que Trump el va acomiadar a petició del mateix ministre de justícia recusat.

La cultura democràtica i l’estat de dret estan patint un test d’estrès. Un argument és que Trump va ser escollit justament per destruir aquesta cultura, que està molt viciada. Un altre és que l’èxit de l’experiment nord-americà depèn de si la seva divisió de poders és prou forta per frenar els impulsos autoritaris d’un president. Si els tallafocs i els contraforts nord-americans no són prou decisius, en països com el nostre, on són de cartró pedra, serà més difícil frenar l’incendi autoritari. Els demòcrates i republicans estan descobrint el cost d’acceptar la lenta degradació de les institucions: un pallasso vestit de Napoleó.