La verdadera "hòstia amb classe" de Dani Alves
El xou del brasiler davant el Mònaco aviva els laments per la seva falta de recanvi al Barça
rpaniagua38361128 juventus defender from brazil dani alves celebrates after sc170509223453 /
El lateral s’ha convertit en un assumpte central. En el plistocè del futbol, el '2' solia ser un lloc on acomodar dissimuladament els paquets. «Posa el dolent de lateral dret, és on menys destorba», era la idea. Aviat van aparèixer grans futbolistes en aquesta demarcació i el prejudici es va acabar. Carlos Alberto, Suurbier, Kaltz, Cafú, Lahm... Avui hi ha fantàstics laterals drets i el Barça és l’únic gran que no en té un d’específic. No ha sabut omplir un buit. Douglas va caure en primera ronda. Sergi Roberto ha aportat classe i afany a un lloc on, al capdavall, és un postís. Aleix Vidal pintava bé, però es va perdre entre la (inexplicable) tírria de l’entrenador i la dissortada lesió.
És poc probable que per l’absència d’un especialista així es perdi una Lliga (encara que ja ho saben: per un clau es va perdre una ferradura, per una ferradura es va perdre un cavall, per un cavall es va perdre una batalla... fins a arribar a la caiguda d’un imperi), però no deixa de resultar digne de retret a qui correspongui. És difícil de comprendre: va marxar el lateral dret de les últimes vuit temporades, Alves, i no obstant el club no només no va fitxar un recanvi, sinó que va recórrer al mercat a buscar un lateral esquerre, Digne, innecessari (ja hi havia Alba i Mathieu), car i deficient. No sabrem mai si la seva arribada va ser simplement una desafortunada decisió de la secretaria tècnica o un estrany serrell de l’acord de patrocini amb Qatar, propietari del PSG, club al qual pertanyia Digne.
Notícies relacionades
La qüestió és que durant tota la temporada ha jugat un lateral dret impressionant al Madrid –Carvajal– i un esforçat succedani al Barça –Sergi Roberto–, la màxima brillantor del qual va arribar precisament quan va fugir d’aquesta demarcació, davant el PSG i el Madrid. Avui és dia de laments per una absència, la d’Alves. Dia de culers torturats veient en bucle la formidable connexió del seu golàs al Mònaco. Això sí que va ser una «hòstia amb classe», i no la seva marxa del Barça, de la qual presumeix. La seva marxa no va tenir res d’estrany després d’un llarg final d’apatia i baix rendiment. El que és lamentable és que, quan ell se’n va anar, l’equip necessitava unes sabates noves i li van comprar una jaqueta.