La defensa dels drets humans
L'Argentina, en alerta
Les víctimes de la dictadura militar s'arrisquen a anar perdent el dret a la veritat, la justícia i la reparació
cmontanyes38373126 leonard170510214703
El meu company és fill d’un assassinat i desaparegut de la dictadura argentina. Quan encara era molt petit el seu pare va ser segrestat pels militars. No el van tornar a veure mai més. Després d’uns mesos d’amagatalls i pors a Buenos Aires, la seva mare va fugir del país amb ell i les seves germanes. Va créixer a Madrid, pensant que potser un dia, en una cantonada d’un carrer o a l’entrar en una cafeteria, es retrobaria amb aquell home anomenat «papà» perquè mentre el seu cadàver no aparegués les esperances que fos viu es mantenien. Més tard, en l’adolescència, va assumir que el seu pare estava definitivament mort. La seva mare li va ensenyar a sentir-se’n orgullós, malgrat que a l’Argentina, aleshores, encara s’aplicava la teoria del doble dimoni: si el van matar devia ser per alguna cosa. Si van violar totes aquelles dones devia ser per alguna cosa. Si li van rebentar els dits devia ser per alguna cosa. El terror legitimat, la bogeria normalitzada.
Després va arribar la memòria. La justícia. La veritat. A poc a poc. Segueix arribant. La lluita contra la impunitat no és fàcil, però resulta imprescindible per donar espai al civisme, a la salut mental de la societat. Es va posar fi a les lleis de punt final, a l’amnistia per als repressors. Fills, nets, mares, àvies, marits, companyes, han pogut asseure’s davant d’un tribunal i explicar a la justícia com va ser. Com van matar els seus. Com els van torturar. Com van robar els seus fills. Com els van fer desaparèixer.
Han pogut relatar el dolor amb què han sobreviscut des d’aleshores, la por amb què van fugir, el fet de començar de zero, lluny, amb altres accents, l’esperança albergada en l’exili, la pregunta «¿i si no està mort?», les explicacions als petits, «al teu pare se’l van emportar», les primeres troballes de nens robats, criats pels assassins de les seves mares biològiques. El meu company ho va poder fer. Explicar davant del jutge el que recordava. I el que més tard alguns testimonis li van dir: «L’última vegada que vaig veure el teu vell va ser a l’ESMA». El cas del seu pare, com tants altres, està pendent de sentència. Al voltant de 600 repressors de la dictadura ja han sigut condemnats, i segueixen els judicis. Cada testimoni de testimonis, víctimes i supervivents aporta llum a tanta foscor. Cada sentència contra aquests criminals de lesa humanitat contribueix al despertar de la consciència col·lectiva, a la rúbrica d’una missió clau: que no torni a passar.
Que no torni a passar. Però aquests dies alguna cosa ha passat. Aquests dies una sentència de la Cort Suprema argentina, amb el vot clau de dos jutges nomenats pel Govern de Macri, ha reduït a la meitat la condemna d’un repressor de la dictadura i ha deixat la porta oberta perquè el mateix s’apliqui a tots.
A la pràctica la meitat dels empresonats podrien sortir lliures de forma immediata. En un país en què en plena democràcia, el 2006, va desaparèixer per sempre un testimoni d’un judici contra un repressor. En un país en què cap dels acusats, excepte un, han volgut mostrar penediment o col·laborar amb la justícia per explicar on estan els cossos dels 30.000 desapareguts o els nens robats. En un país en què encara queden moltes ferides per tractar.
En un país en què l’Església catòlica va ser còmplice de la dictadura. En un país en què ara aquesta Església mira de promoure beneficis per als militars condemnats com a criminals de lesa humanitat que no han demanat mai perdó, que no han mostrat penediment, ni han donat informació. La frase de monsenyor Casaretto, un dels grans referents de l’Església argentina, resumeix bé la seva postura: «Com més justícia apliquem menys veritat recuperem». Ho diu en un lloc on a través dels judicis s’ha aconseguit reconstruir tant.
Notícies relacionades
Ahir, milers de persones van sortir a l’Argentina a protestar contra la sentència de la Cort. A recordar la importància de la justícia com a representació d’aquesta frase: el que no es castiga, es repeteix. La reacció social està sent enorme. Nacions Unides ha proclamat extenses llistes de drets humans però la immensa majoria no té més dret que veure, sentir i callar, va escriure Eduardo Galeano. La llei internacional està escrita en tinta sobre paper però les víctimes de la dictadura argentina s’arrisquen a anar perdent el dret a la veritat, la justícia i la reparació que qualsevol societat sana es mereix. Perquè sense justícia només hi ha un futur repetint la impunitat del passat. Perquè sense reparació no hi ha civisme possible. Perquè el perdó ha d’anar dirigit abans a les víctimes que als botxins.
