¿L'enterrament del socialisme francès?
/
La fugida de Manuel Valls cap a la majoria presidencial d’Emmanuel Macron, on tindrà el camp lliure sense oponent a la seva circumscripció, ha dinamitat el Partit Socialista (PS) francès, però l’ex primer ministre no ha fet cap altra cosa que certificar una defunció anunciada. Dividit sempre en corrents interns reconeguts pels estatuts, el partit que va ser refundat per François Mitterrand el 1971 portava en els seus gens el germen de la divisió. Valls era el cap d’un d’aquests corrents, el social liberal, però no és l’únic responsable de la fragmentació dels socialistes.
Zaki Laïdi, politòleg i conseller de Valls quan era primer ministre, va escriure a Le Monde el 13 d’abril passat: «Estimulant Manuel Valls a avançar en la via de les reformes sense amenaçar mai seriosament els frondeurs (els diputats crítics) ni clarificar les seves posicions, François Hollande va convertir l’esclat polític del PS en irremeiable». La justificació de Valls es basa precisament en aquesta passivitat envers els que es van arribar a plantejar presentar una moció de censura contra el seu propi Govern i van votar-hi en contra o es van abstenir en les reformes més polèmiques del duo Hollande-Valls.
El 6,36% obtingut per un dels frondeurs, Benoît Hamon, en la primera volta de les presidencials és l’expressió de la pasokització, en termes similars al que li va passar al partit socialista grec davant l’esquerra radical de Syriza. Els adversaris de Valls l’acusen de «traïció» i ja s’ha iniciat el procediment per expulsar-lo del partit. Fins i tot Macron es permet comentar en un reportatge de TF-1: «Si hi ha un traïdor, si hi ha algú que va disparar a Hollande, és Valls». Però Macron també va trair Hollande, malgrat que ara el president sortint no se senti traït. La diferència és que ho va fer millor. «M’ha traït amb mètode», va confessar Hollande el 30 d’agost de l’any passat, el dia de la dimissió de Macron del Govern. La traïció, d’altra banda, és un vell costum de la política francesa: Jacques Chirac va trair Valéry Giscard d’Estaing, Nicolas Sarkozy a Chirac, i així successivament.
Notícies relacionadesO sigui, que el problema no és la traïció, sinó la falta de projecte coherent. Ara mateix, el PS és un partit balcanitzat dividit en tres ales: els macronistes, partidaris de col·laborar totalment amb el nou president; els hamonistes, favorables a fer oposició des de l’esquerra, i els legitimistes, és a dir, la direcció, que defensa un projecte autònom que doni suport a Macron en qüestions concretes. De fet, el programa que ha elaborat de cara a les legislatives ha deixat de banda o ha suavitzat les propostes més esquerranes d’Hamon (la renda bàsica universal, l’impost als robots o el no a les nuclears) i ha inclòs proposicions del programa de Macron.
¿Seran les legislatives l’enterrament del PS? És difícil predir-ho, però és el més probable. Els temps són molt diferents i la victòria de Macron recompon tot el paisatge polític, però no està de més recordar que el 1993 el PS es va enfonsar fins a 57 diputats (sobre 577) i quatre anys després va guanyar les eleccions.
