Pràctiques de risc
Fa segles que les companyies d’assegurances van inventar la gestió del risc, i des d’aleshores tots paguem, d’una manera o d’una altra, perquè algú assumeixi els riscos que nosaltres no volem córrer. Amb la nostra casa, amb el nostre cotxe, amb la nostra salut, fins i tot amb la nostra vida. Algú calcula una prima tenint en compte la possibilitat que passi alguna cosa, mitjançant mètodes que no hem tingut mai gaire clars, i a partir d’aquest moment potser podem dormir una mica més tranquils.
Però, a vegades, quan parlem de projectes de col·laboració publicoprivada, sembla que els riscos es reparteixen de manera molt desigual, i el sector públic gairebé mai és la part que en surt beneficiada. Sobretot, tenint en compte que el que està en joc són els diners de tota la ciutadania, aquesta és una qüestió que no hauríem de passar per alt.
Imaginem-nos l’exemple clàssic de les autopistes de peatge amortitzades fa anys, o de les que han hagut de ser rescatades amb diner públic. Si hi passen cotxes, l’empresa guanya; i si no n’hi passen, l’empresa cobra.
RESERVES DE GAS
I ara, un cas una mica més complex. Per garantir el subministrament d’energia durant l’hivern, s’emmagatzemen reserves de gas durant la primavera i l’estiu, injectant-lo en pous de petroli esgotats o aqüífers salins a certa distància de la costa i a una gran profunditat. L’Administració promou la construcció d’aquests magatzems, a canvi de la concessió per vendre serveis a les empreses energètiques durant un període determinat.
Però alguna cosa falla en les primeres proves per omplir el magatzem, que resulten en una sèrie de petits terratrèmols provocats per la primera injecció de gas –ara ja sembla clar perquè ho diu el MIT–. I l’empresa concessionària abandona el projecte, sembla que amb dret, literalment i per decret, a una indemnització milmilionària que el Govern finança mitjançant entitats bancàries i que Enagás (empresa pública) repercutirà en les factures als seus consumidors durant 30 anys, perquè no hàgim d’avergonyir-nos davant Brussel·les per augmentar els nivells de deute públic.
Si l’Administració pública volia assumir tot el risc d’un projecte experimental, gairebé millor que l’hagués desenvolupat amb mitjans propis, perquè potser sortirà més cara la indemnització que les exploracions i les proves inicials. Només una qüestió: si ACS estigués en el lloc del Govern, ¿quines condicions contractuals hauria proposat a l’empresa concessionària?
Notícies relacionades
En general, sembla que quan es tracta de vendre béns i serveis al sector públic, tots assumim que hi ha empreses que aparentment tenen una alfombra vermella per posicionar les seves opcions; en les infraestructures, en la salut, en el transport… La crisi hauria d’haver-nos ensenyat algunes lliçons, però sembla que alguns hàbits tenen una gran resistència al canvi.
