L'empremta de la memòria
Recordar
No podem controlar el pas del temps, però sí el tempo amb què el vivim
L’escriptor basc Bernardo Atxaga,fa uns dies a Madrid. /
Capítol 1. Duc al cor tant les paraules com la manera de dir-les de l’escriptor basc Bernardo Atxaga, a qui vaig poder conèixer fa un parell de mesos en ocasió del Festival MOT de Girona-Olot. Les dimensions d’un festival d’altíssim nivell com aquest em van regalar unes bones estones amb l’escriptor i la persona. La seva obra, de referència en les lletres basques, ha estat traduïda a 32 idiomes i és ben viva (per bé que ell digui que ja es troba al quilòmetre 35 de la marató). Dic que les duc al cor perquè això és justament el que significa recordar, del llatí 're-cordis', tornar al cor. I aquí se m’han instal·lat, mentre la vida segueix i tot de coses m’hi fan pensar. Atxaga parlava del pas del temps i de les marques que aquest deixa sobre els territoris, sobre la història, sobre les persones. El temps cronològic esdevé passat en nosaltres per la intervenció de l’home, quan la vida s’hi fa present, quan hi queden les marques. Perquè un temps sense un relat, sense la memòria dels que l’han viscut, no és res.
Atxaga va explicar la història –que havia recollit del periodista Justin Webster al seu llibre 'Marcas'– d’una dona que va ser testimoni de l’assassinat de 18 persones durant la guerra civil, i de com el seu pare havia cobert la fossa amb pedres per protegir-la dels gossos i d’un altre veí que, temps després, marcaria un camí que la voregés perquè no la trepitgessin les vaques. La memòria és un material sensible, compost de moltes capes i registres, així que poesia i respecte són bones companyies de la veritat històrica per explicar-nos qui som i d’on venim. Tot plegat ens ha d’ajudar a conviure amb el passat per acompanyar-nos cap al futur.
Capítol 2. Sobre aquesta idea de temps i passat vaig tornar unes setmanes després, en recordar que a Menorca la gent hi anem «a fer uns dies» no a «passar uns dies». En aquesta diferència és fàcil veure-hi una intenció, una voluntat de deixar-hi marca, encara que només sigui per treure el màxim profit a les vacances i no deixar que el temps s’escoli pel calendari. És curiosa aquesta relació del menorquí amb el temps. Des que hi poso els peus a terra, una força pràcticament tel·lúrica actua com un immens fre de mà. No podem controlar el pas del temps, però sí el tempo amb el qual el vivim. En un territori com el de Menorca, les marques del passat són ben presents. Fa milers d’anys van ser els homes els que van construir els monuments talaiòtics que trobem per tota l’illa, però encara no sabem del cert per a què. La petjada del turisme, avui dia, també ha modificat substancialment el paisatge, el territori i la vida de les persones, i tampoc no sé si som prou conscients del seu abast. Ells saben millor que ningú que conservar el seu patrimoni immaterial, les seves marques, és clau també per conservar el turisme que, al mateix temps, pot ser-ne la principal amenaça.
Capítol 3. Fa uns dies he viatjat a la terra d’on procedeix part de la meva família. També és un territori petit, i en certa manera aïllat. La geografia, com arreu, ha determinat el seu caràcter, aquí tan decidit i intens, a voltes sorrut i amb cops d’humor sincopats. Les marques del passat són transversals, també dins meu, però costen més de veure. No són tan visibles als ulls com al cor. Necessites donar temps i espai per entendre-les. Hi són en els sons, en els gestos, en els rostres, en el verd, en el ferro, en la cuina, en la meteorologia, pertot.
Fa 20 anys van aconseguir que el món els mirés amb la construcció del Guggenheim, una marca imponent sobre el Nerbion, un equipament cultural que ha fet de motor de transformació de la ciutat. Ara fa deu anys l’artista Juanjo Novella va instal·lar, en un lloc molt més discret, però igualment simbòlic, el cim del mont Artxanda, l’escultura 'Aterpe-Refugi', de la seva sèrie 'Empremtes', per recordar amb la contundència de l’acer però la lleugeresa del seu disseny, les víctimes de la guerra civil. Parlar de la guerra civil deu ser una mica més fàcil, però només una mica, per a una societat «convalescent», en diu Atxaga, d’una ferida que encara necessita temps (¡temps!), paciència, determinació i generositat per tancar-se.
Torno al País Basc i me’n recordo d’Atxaga, i me’n recordo de mi.
Notícies relacionades
Coda. Acabo de somiar una conversa entre Bernardo Atxaga i Svetlana Aleksiévitx. O també podria ser amb Ngugi wa Thiong’o o Wajdi Mouawad. Des dels seus móns diversos saben mirar el fons dels ulls de la memòria, llegir les marques del passat, i fer-nos-ho recordar.
