Adeu a l'home normal
/
François Hollande, l’home que va presumir de normalitat, se’n va. Deixa el càrrec amb l’etiqueta de ser el president més impopular de França des del final de la segona guerra mundial. Va arribar a l’Elisi empès per una onada d’esperança. Es va presentar com defensor del lema «una altra política econòmica és possible», un Quixot disposat a enfrontar-se als molins de l’ajust i a la madrastra de totes les Europes. Va arribar amb ínfules de ser el contrapès d’Angela Merkel. El combat, si n’hi va haver, va durar un assalt, i va acabar sotmès a la realpolitik.
Hollande va aprovar retallades, va promoure una reforma laboral que vol aprofundir Emmanuel Macron, es va enfrontar als sindicats i a la seva base electoral. Però sobretot va faltar a les seves promeses. Hollande, un polític culte i en ocasions brillant, ha acabat atrapat per un axioma que governa el món: el nou sempre és pitjor que l’anterior.
Sembla la personificació del desvari del Partit Socialista (PS), al qual deixa gairebé difunt. L’equivocació més gran va ser el nomenament de Manuel Valls com a primer ministre. Va agradar la seva cotització als sondejos com a ministre d’Interior: dur amb la immigració, fan de l’identité. És injust carregar en Hollande culpes que són col·lectives i desvaris ideològics que arrenquen en la presidència de Mitterrand, que es va enfonsar amb el vaixell de Greenpeace.
Dels seus governs en neixen productes tòxics com l’imitador de Sarkozy (Valls), retratat en la seva fugida cap a Macron i en la seva primera traïció: atacar el candidat oficial del seu partit, Benoît Hamon. Però també sorgeixen altres excelsos com Christiane Taubira, exministra de Justícia que va dimitir en protesta per la política antiterrorista. Passaran els mesos i Macron farà bo Hollande. Apareixeran els grisos.
Esquerra òrfena
Potser parlem de l’últim president socialista de França, almenys en la seva forma tradicional. L’espai de l’esquerra segueix orfe. Primer es va quedar sense el Partit Comunista, laminat per la realitat que va emergir de l’altre costat de Mur, i després sense la socialdemocràcia, enfonsada per la globalització i la seva mudança al liberalisme. Aquesta és la versió que encarna Macron, un postsocialdemòcrata que no necessita dissimular.
La resta de l’esquerra segueix en recerca d’una cara i un discurs. Jean-Luc Mélenchon ha resultat un intent fallit, però no tant la base del moviment La França Insubmisa. Són temps de generositat i flexibilitat, qualitats de les quals està mancat. És un home esculpit en odis: als comunistes; a Hollande. Les seves fòbies, la incapacitat per pactar i un ego desmesurat el van portar a l’error de la segona volta. Ell, que va votar el corrupte Jacques Chirac el 2002 quan es va enfrontar a Jean-Marie Le Pen, no tenia autoritat moral per a l’equidistància, i menys quan l’elecció era entre postfeixisme i democràcia avariada.
Hi ha esperança: alguna cosa important es mou darrere els escenaris. Tres dones de prestigi –Anne Hidalgo, Martine Aubry i Taubira–, en l’òrbita del que va ser el PS, acaben de llançar amb 200 personalitats més Dès Demain (Demà). La seva referència són els moviments socials, molt vius a França on existeix una societat civil sòlida i combativa.
Potser el seu model és el que representa Ada Colau (amiga d’Hidalgo, alcaldessa de París) en l’esquerra catalana i potser espanyola en el futur. Un moviment complex que beu de la socialdemocràcia, abans de la seva contaminació, amb un discurs radical en la defensa dels drets socials, els drets humans i l’ecologia.
Potser és tard perquè Dès Demain fructifiqui en les eleccions del juny, però demostra que la reconstrucció de l’esquerra comença a trobar un camí.
Reorganització profunda
A Espanya l’alarma es concentra en la possible desaparició de partits amb sigles històriques, però no per l’evaporació de les idees que deien defensar. Estem davant una reorganització ideològica profunda, un rearmament ètic que, en el nostre cas, neix del 15-M. El PSOE sembla copiar els errors del PS i el Podem post Vista Alegre 2 els de Mélenchon, ¿o deu ser al revés?
Notícies relacionadesSi Hollande va arribar al càrrec empès per la il·lusió, Macron ho fa gràcies a la resignació. Encara que no existeixin els salvadors i estiguem cansats de comprar utopies i herois que després resulten de cartró, Dès Demain té un halo fresc. Que les seves impulsores siguin tres dones és una revolució en si mateixa.
La vella política entregada a les elits es consumeix en la seva incapacitat de ser útil a la gent. La nova canvia les sigles per paraules completes: En Marxa, Demà, En Comú, Podem, En Marea. Si existeix l’atipament i existeixen els votants, no hauria de ser tan difícil. Només és necessari oblidar-se del poder i fer política amb majúscules, tornar a la ciutadania.
