Macron, l'endemà

La transmissió del poder a Emmanuel Macron es va fer amb un cerimonial monàrquic perfecte; va rebre de l’antic president, el seu progenitor traït (escena shakespeariana), tots els atributs del poder. Secrets d’Estat, operacions de guerra en curs (sí, François Hollande ha sigut el president de ¡cinc guerres franceses!), divulgació del codi nuclear després de la visita de la sala de comandament als subsols del palau de l’Elisi; trompetes, tambors, colors, jerarques, responsables d’ahir i de demà, homes i dones que serveixen per a tot i que, per tant, estan allà perquè se’ls atorgui una mica de la llum que el poder proporciona.

Aquest dia és d’orgull per al nou president i de pueril vanitat per a altres. Ell serà l’home que ha revolucionat a la seva manera la política francesa. S’ha dit tot sobre el magistral cop de pòquer (i de poder) que aquest jove novici ha fet a la rutina política francesa, bastant acadèmica, podrida per usos i costums rancis, on els partits polítics, de qualsevol bàndol que siguin, es reparteixen el poder i afavoreixen els seus. Un món només obsessionat per la reproducció del poder, però ric en retòrica grandiloqüent, plena de Deure, Valors i Marsellesa…

El camí de l’ambició 

Imaginem un jove polític que s’acosta a un president de la República de centredreta, suposadament socialista liberal, que observa des del palau del rei els avatars del seu regent, amb dubtes, absència de punts fixos de referència i d’objectius clarament definits. Ell, venint del món dels bancs, habituat a prendre decisions difícils i que li poden costar el càrrec (el mercat, a diferència de la política, no perdona l’error), flanquejat per un primer ministre, Manual Valls, presoner del seu càrrec com una àguila paralitzada per les seves ales ferides, va veure ràpidament el camí que s’obria, cada vegada més ampli, davant la seva ambició. Va entendre millor que ningú la mort de les velles camarilles dirigents, tant a la dreta com a l’esquerra, i sobretot va tenir la sort, immensa, de tenir davant seu una dirigent d’extrema dreta que mai hauria pogut guanyar a la segona volta perquè li faltaven aliats i provocava un rebuig general en la gran majoria de l’electorat. Això sí, Marine Le Pen era la condició imprescindible per a la victòria; si Macron s’hagués trobat davant Fillon o Juppé, el resultat hauria sigut radicalment diferent…

Això ho sabia el nostre jove pistoler. Només calia guanyar la primera volta, tenir Marine Le Pen a la segona plaça i la victòria estava assegurada. Es va presentar com si fos l’escut contra l’extrema dreta, mentre que en realitat aquesta va ser el seu escut contra tot el sistema polític en crisi. La sort va ser increïble: primer, la caiguda en les primàries d’Alain Juppé, que hauria pogut guanyar sense discussió aquestes eleccions; segon, el business brut de Fillon, que garantia una dreta vençuda i dividida; tercer, una esquerra fragmentada com mai des dels anys 60. En resum: una pissarra política perfecta per a Emmanuel Macron, condottiero de la conquista del castell de l’Elisi. I així va ser.

Ara comença el més difícil. Maquiavel deia que conquistar el poder és possible, però que conservarlo és molt més dur. Primer, el nou cap d’Estat ha d’elegir un primer ministre. La lògica voldria que fos un home o una dona poc visible políticament parlant, perquè Macron vol guanyar les legislatives (el segon cop de pòquer). Es parla d’un socialista liberal (¿Jean Paul Delevoye?) o d’un partidari de Juppé; en els dos casos seria una bona elecció per evitar una cohabitació conflictiva amb la dreta o l’esquerra. Davant seu tindrà l’extrema dreta i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon.

Batalles més despietades

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Segon, fer del seu partit, La República en Marxa, alguna cosa que sigui més que un somni, i això és difícil perquè una elit política capaç de governar no es crea de sobte. Els partits poden aprofitar aquest amateurisme per tornar a la càrrega i defensar els seus feus. Ho veurem clarament i inevitablement les pròximes setmanes. Tercer, definir els seus objectius en matèria econòmica i social.

Ara bé, si molts li desitgen èxit a Macron, perquè de França es tracta, pensen que fracassarà. Les batalles de demà seran més despietades que les d’ahir, perquè la realitat de les relacions de força en el terreny no enganya. ¡Cita pendent, amic Macron, en els pròxims mesos!