L'auge de l'extrema dreta
Sobre l'absència d'un partit xenòfob a Espanya
L'excepcionalitat espanyola no és garantia de res perquè l'extrema dreta organitzada a nivell europeu està buscant oportunitats
/
Aquests últims anys, i parafrasejant Marx i Engels, es parla d’un nou fantasma que recorre Europa: l’extrema dreta xenòfoba. Són molts els països europeus que han vist com es consoliden opcions polítiques que fan bandera no només de l’odi al que és diferent –en forma ara de refugiat, però també d’immigrants o minories ètniques segons el context– sinó també d’un discurs euroescèptic dur i, en el fons, de cansament del model de democràcia liberal nascut després de la segona guerra mundial.
L’auge de l’extrema dreta xenòfoba s’ha vinculat a qüestions com la mal anomenada crisi de refugiats, la crisi econòmica, la globalització i la desil·lusió amb un projecte europeu que no ha respost a les expectatives. Es podria discutir molt sobre la validesa d’aquests arguments –de fet, la crisi econòmica s’ha viscut amb menys intensitat als Països Baixos, i això no ha exclòs l’auge del PVV–, però es vol incidir en el que, per a sorpresa de molts, s’ha convertit en l’excepcionalitat celtibèrica (Espanya, Portugal i Irlanda). És a dir, l’absència de partits d’extrema dreta xenòfoba en països en què l’impacte de la crisi, l’increment de població estrangera o el desgast de la confiança per la classe política semblarien un escenari apropiat per a això.
El perquè d’aquesta excepcionalitat, en el cas espanyol, és la base d’un interessant estudi de l’Institut Elcano. Hi ha diferents raons que la sustenten, i val la pena reflexionar sobre alguna d’elles. En primer lloc, i no és qüestió menor, la falta d’oferta política. Els votants d’extrema dreta no s’han organitzat de manera suficient per crear un espai electoral propi –entre altres raons, per les dificultats que imposa el mateix sistema electoral– o bé s’han sentit prou còmodes votant altres partits existents. Aquesta debilitat ve a sumar-se a una altra excepcionalitat espanyola com és la falta de partits euroescèptics a l’escenari tradicional. En bona part dels països europeus en què el discurs xenòfob ha agafat força, l’estructura dels partits que l’abanderen s’havia anat consolidant amb anterioritat pels seus discursos contraris a la UE com a paradigma de la pèrdua de la sobirania nacional. En el cas espanyol, i segurament de resultes de la Transició, gran part dels partits majoritaris es van mostrar clarament favorables al projecte comunitari, i aquest europeisme és encara una característica persistent en l’opinió pública espanyola.
En segon lloc, l’impacte de la crisi econòmica ha significat a Espanya una de les taxes europees més grans de desocupació i creixement de la desigualtat, però això no ha servit per animar l’aparició d’un partit d’extrema dreta xenòfoba. S’apunta aquí que la debilitat del sistema de benestar espanyol ha servit, en aquesta ocasió, per construir aliances entre els grups més vulnerables en lloc de per construir espais de competició entre la població autòctona i la població estrangera, com pot haver succeït en països amb sistemes de benestar més forts.
En tercer lloc, i malgrat que la població estrangera a Espanya ha crescut substantivament en les últimes dècades, això no ha alimentat l’aparició de partits xenòfobs. Segurament perquè, de manera general, els partits majoritaris no han fet bandera d’aquest tema, però també perquè l’opinió pública espanyola s’ha consolidat com una de les més positives no només en termes d’immigració sinó d’acceptació de la diferència en general. Potser la relativa debilitat de la identitat nacional espanyola que apunta l’informe d’Elcano o la centralitat del debat basc-català en relació amb els debats identitaris a Espanya siguin explicacions parcials. En qualsevol cas, no hauria de menysprear-se el paper que els municipis han jugat en el manteniment de la cohesió social.
En qualsevol cas, l’excepcionalitat espanyola no és garantia de res. Primer, perquè l’extrema dreta organitzada a nivell europeu està buscant oportunitats per créixer en els països en què fins ara no ha pogut fer-ho. I mou suficients recursos per preocupar-se’n. I en segon lloc, perquè els discursos de l’odi o xenòfobs sí que són presents entre els partits majoritaris, encara que sigui a nivell local. I no es desautoritzen públicament si són rendibles electoralment. Avivar aquesta flama té un risc a mitjà termini que ni la classe política, ni els mitjans ni l’opinió pública espanyola haurien d’ignorar.
