Veus de la plaça 1

Ell hi era. Fa sis anys, a la plaça. Llavors en tenia 22, una carrera tot just acabada, molts currículums enviats i, malgrat les incertes expectatives, als titulars depriments de la premsa i al desànim de tantes persianes abaixades, ell va pensar que era possible. Que eren molts. Tants, que amb la força de tots aconseguirien canviar una política que havia deixat de representar-los. Recorda algunes de les cares d’aquells dies. La dona que acabava de ser acomiada després de treballar 20 anys en una empresa. Aquell professor d’universitat que gairebé li triplicava l’edat, però que destil·lava tanta il·lusió com ell. La noia amb qui va compartir confidències aquella nit. Ara la veu sovint per la tele. És diputada al Congrés. Ella segueix transmetent entusiasme, encara que ja no sap si tanta sinceritat com llavors.

En aquests sis anys, ha viscut en tres països. Aquesta vegada, sí, s’ha dit i repetit una infinitat de matins. D’aquesta no en surts, s’ha confessat més d’una nit. Però ha tirat endavant. Una altra vegada és aquí. Va acceptar la feina encara que no està ben pagada. Es pregunta si la crisi s’ha convertit en l’excusa per perpetuar les retallades. Cada dia passa en bicicleta per la plaça. No sempre recorda aquells dies, però sap que la seva empremta perdura. Potser res ha sortit com esperava. No ha cregut mai en les arcàdies, però sí en la voluntat de no conformar-se. El 15-M va tenir més de puntada que de pas. Es tracta de seguir avançant.