Sona Míchel
El tècnic del Màlaga es travessa en el destí del club del seu cor amb la Lliga en joc
ecarrasco38486975 gra301 m laga 01 05 2017 el entrenador del m laga miche170518201815 /
Les llàgrimes als ulls de Míchel a l’Heliodoro mentre és consolat per Quique Estebaranz és la foto que em ve al cap al pensar en les dues Lligues que el Reial Madrid es va deixar a Tenerife. Que capritxós és el destí. 25 anys després, aquell home plorós es troba ara, amb el desenllaç pel títol de Lliga en joc, amb el club de la seva vida. Passa amb el Màlaga llançat, amb l’únic i alhora gran interès professional que suposaria guanyar el Madrid la mateixa temporada que ha guanyat el Barcelona.
Quan a Miguel González se li pregunta per l’ADN Madrid parla de competitivitat. «Els madridistes competeixen», insisteix si li preguntes com se sent al travessar-se amb el destí del Madrid en els seus últims 90 minuts de Lliga. Ho va mamar als camps de la vella ciutat esportiva, on avui s’aixequen les torres de Florentino Pérez. Els que el coneixen saben que aquest manament el porta gravat a foc, que cada dia posa en pràctica allò que li van ensenyar de petit, i que el missatge que aquests dies inculca als seus jugadors és el mateix de sempre, competir, guanyar. La resta no importa.
Per això defuig el protagonisme aquests dies. Fa anys que no porta la pilota als peus, però l’hi porten els seus jugadors així com el seu propi prestigi. Cap paraula d’un pare davant els seus fills té més efecte que el propi exemple, diu la psicologia més elemental. Ho sap Miguel, que aquesta setmana manté el pistó intacte. ¿Com se l’haurien de creure els seus jugadors si no ho fes?
L'ADMIRACIÓ PER LUIS
Es va acabar el partit a Vigo i Emilio Butragueño va dir del seu excompany: «és un gran professional, que ningú dubti de res». Després, el mateix Míchel a Twitter va deixar anar el primer missatge: «A la nostra». Unes línies més amunt, una frase il·lustra el seu perfil: «No oblidis mai que per guanyar, primer has de competir». Encara que no el va tenir mai com a entrenador, Miguel González va admirar profundament Luis Aragonés, autor del «guanyar i guanyar i guanyar i tornar a guanyar», potser influït per un pare atlètic o seduït per la personalitat del d’Hortaleza.
L’admiració i l’afecte van ser mutus. La carrera d’Aragonés, que va tancar amb el títol més important de la seva vida, aquella Eurocopa del 2008, va ser llarga. Míchel porta una bona carrera. Al Màlaga el va agafar a set punts del descens i el té 16 punts per sobre. En 11 jornades ha guanyat sis partits. Un al Barça. El club l’ha protegit al llarg d’aquests dies mantenint-lo en silenci. Però ell ja ho havia dit tot: «soc més madridista que Valdano» i «prefereixo fer-li el passadís al meu exequip abans que la punyeta, però soc professional». Un professional a qui el club de la seva vida no ha trucat mai per ocupar la banqueta del primer equip. I això que el «sona Míchel» arrasa a les xarxes socials.
Valdano va sumar prestigi a Tenerife sent botxí abans que tècnic blanc. Mentre que un altre González juga al Camp Nou, el seu pare exigirà als seus davant la piconadora de Zidane. A veure què sona.
