Una altra veu de la plaça

Ell no hi va ser. Fa sis anys, a la plaça. S’ho va mirar amb distància, però amb atenció. I amb molt de càlcul. Tot és digne d’estudi, especialment si es pot utilitzar en benefici propi. O del partit. En el seu cas, ve a ser el mateix. Algú li va preguntar si no sentia certa inquietud. A ell se li va escapar un somriure. En una setmana tot va quedar resolt. El diumenge 22 de maig, les eleccions autonòmiques van cobrir el mapa de blau. El blau més intens, generalitzat i absolut de tota la història de la democràcia espanyola. Les places del 15M havien cridat per la democràcia, la dignitat i la fi de l’austeritat. I les urnes van donar el poder al PP. ¡Llarga vida a la corrupció!

Allà segueix. Desafiant la lògica de l’ètica. Mirant pel bé del partit. I pel seu propi, per descomptat. Si això és tot el que la plaça havia de donar de si… pensa amb sorna. Disfruta especialment amb les actuacions més bullicioses de l’oposició. Crideu, maleïts, crideu. No és estrany que l’insultin. A l’hemicicle i a les xarxes. Els dies més calents es posa el vestit gris marengo. Amb corbata, per descomptat. La qüestió és oferir una imatge de discreta, sòlida i elegant serietat. Algú que sap el que es porta entre mans. Res d’aficionats que pretenen canviar el món. A la gent, en el fons, això de canviar el món li fa vertigen. A vegades li pregunten si està inquiet, ell simplement esmenta la paraula radical. I se li escapa un somriure.