El PSC és així, carinyo

Els militants del PSC no la van encertar amb el guanyador en les primàries del PSOE del 2014 i podria ser que en aquesta ocasió tampoc coincidissin amb la resta del partit federal. Llavors, Eduardo Madina va guanyar per tres punts Pedro Sánchez entre els socialistes catalans, que, gairebé en solitari, van recolzar Sánchez com a secretari general fins al final en l’enfrontament amb els santons, els barons i els quadros capitanejats per Susana Díaz.

La ruptura interna del PSOE oficialitzada en aquell comitè federal serà condemnada o beneïda per les bases en aquestes primàries. D’això i no de serioses divergències programàtiques van les primàries. És una batalla entre la pressió exercida per l’aparell sobre el militant, apel·lant a l’estabilitat interna i a l’exigència de guanyar temps per llepar-se les ferides, i la practicada pels perdedors del comitè federal, apostant per competir amb Podem recuperant el llenguatge d’esquerres: això sí, després de castigar els conspiradors. Les dues opcions són bones per al PP, que a aquestes altures ha de témer més els jutges que els dirigents del PSOE, siguin els que siguin. 

El militant del PSOE haurà d’elegir entre la fidelitat als seus quadros dirigents, conservadors per càrrec, o alinear-se amb el discurs dels seus fills, molt més predisposats que ells a escoltar Pablo Iglesias. Els militants del PSC no sembla que tinguin dubtes, votaran per la veu que els ha dit el que volien sentir sobre la Catalunya nació. Els aniria bé que guanyés Sánchez, però Miquel Iceta està molt entrenat per pactar la discrepància amb Susana Díaz, com va pactar amb l’actual junta gestora després de la seva dissidència parlamentària al negar-li l’abstenció a Rajoy.

La nació de nacions

Notícies relacionades

El PSOE, a la caça dels 'millenials'

El PSOE i l'èpica de dessagnar-se

La presidenta de la Junta d’Andalusia, si es converteix en secretària general, per aconseguir que la 'conllevancia' orteguiana torni a regnar entre els dos partits, només haurà de verbalitzar en públic el que ha xiuxiuejat als dirigents del PSC aquestes setmanes. Ella també pot ser partidària, com Sánchez, de la nació de nacions (culturals, és clar), que és molt menys que l’estat plurinacional i una mica més que l’estat unitarista. I també podria estar a favor, si arribés el cas, de l’obertura al Congrés d’una comissió de reforma constitucional, una via de recorregut incert donades les majories existents, però, en tot cas, un baló d’oxigen per a un PSC que està acorralat en una cantonada de l’escenari polític català per l’èxit del catalanisme sobiranista.

A aquestes hores, més d’un de la gestora socialista potser s’estigui penedint de no haver exclòs el PSC de les primàries del PSOE. Al PSC esperen el resultat global amb certa tranquil·litat, sempre que el perdedor assumeixi la derrota amb esportivitat. Extrem sobre el qual hi ha dubtes, i més en el supòsit d’una victòria per només uns centenars de vots. Guanyi qui guanyi necessitarà els socialistes catalans i aquests faran costat a qui guanyi. Aquesta és la fórmula i els tres candidats a les primàries la coneixen i la respecten amb carinyo.