Que el seu infern sigui més calent

Renoi, aquest final de temporada tinc la casa més desendreçada que mai i al rebedor se m’hi han acumulat molt desordenades les coses simbòliques i estimades dels que, ara, en aquest maig fatal, han sigut o són momentàniament els tres equips de la meva vida, perquè ja vaig deixar guardat en un calaix el que em poso quan vaig a veure el Barça o quan televisen un gran partit seu, al costat de la capseta de les boletes de cera que em poso a les orelles per no contaminar-me amb els comentaristes que encara que hagin deixat de ser del Canal+ per convertir-se en tios de Movistar no han modificat ni un mil·límetre la seva pecaminosa línia argumental, tan pròxima al que és i representa per a tots els ben nascuts la plataforma Castor de Florentino.

    

Al que anàvem: l’estimada samarreta del Celta tapa a sobre del moble l’apreciada bufanda de la Juve, mentre el simpàtic banderí del Màlaga penja a la cantonada del retrat de Iago Aspas, aquell a qui vaig enganxar amb cel·lo a sobre del quadro de la Seu Vella de Lleida i que encara no he retirat després del dimecres fallit, mentre que el meu tresor de la Juve, que és qui realment ens pot salvar la vida, aquella pancarta que posa Forza Italia, està recolzada a la cadira el respatller de la qual tapa parcialment el vell cromo de Michel, ¡un cromo de Michel, sí, jo confesso!, en què apareix molt jove, amb samarreta innominable de quan no era entrenador dels malaguenys; reconec que no està en gaire bon lloc perquè com que em provoca tants recels vaig optar per col·locar el cromo trepitjat per un cendrer, però si al final resulta que és un sant tindrà els honors deguts.

    

Els equips que aquesta setmana han sigut de tota la meva vida són només tres, perquè diumenge ja vaig guardar el que tinc del Sevilla, que hauria pogut ser el quart, aquell barret que porta gravada la Giralda, després d’haver-me’l posat molt poca estona, exactament fins que Undiano Mallenco (no n’oblidin el nom, que el memoritzin els seus fills, no cedeixin encara que algú els digui que és un bon àrbitre) va donar per bo aquell gol de falta que els homes sense ètica van treure quan el jugador que havia rebut la puntada encara estava assegut a terra, destorbant, i abans que el susdit xiulador deixés formar una barrera als del Sevilla, i amb el porter Sergio Rico deixant passar la pilota perquè estava segur que aquell xut no valia.

    

Com que nosaltres sí que tenim esportivitat no direm ara amb ressentiment que el Madrid té mal equip, o que el maleït Cristiano Ronaldo no sap rematar, o que la Lliga no l’hem tirat nosaltres perdent partits que no es podien perdre ni fent les rotacions que Luis Enrique inventava després de punxar-se alguna cosa (suposo), ni alineant els jugadors que Robert no hauria d’haver fitxat, ni tan sols jugant al toco-mocho que de vegades desplegaven acoquinats els millors futbolistes del món; tampoc ens aferrarem a cap de les tesis pernicioses que circulen, la primera de les quals és la tesi induïda per tants periodistes nostàlgics que amb Jan Laporta els àrbitres ens xiularien tots els penals que ens fan i que si el Barça no fos catalanista fins i tot ens deixarien jugar amb 12, mentre que la segona afirmació que descartem per esportivitat és que els àrbitres han decidit la Lliga, per més que es demostri que la doble groga a Iago Aspas que es va inventar dimecres Martínez Munuera (un altre nom per a la memòria històrica) va ser un doble error atribuïble al fet que ningú és perfecte, en particular si ha de jutjar si és simulada o no una caiguda després d’una entrada en falta de Sergio Ramos o si és justa una protesta per queixar-se que Varane toqués la pilota amb la mà quan la va tocar amb la mà.

    

Reconec que retrocedim partit a partit i que ara, després del Màlaga del cromo de Michel, només ens quedarà la carta de la Juve, perquè totes les altres bales del carregador han resultat fallides en la ruleta russa a la qual ens hem aferrat en els últims temps.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Però la Juve Aquest any sí, el triomf de la qual ens el deu la vida, potser ens salvarà l’honor, ja que no pot ser que en aquesta vall de llàgrimes tot els surti bé als que es mereixen rostir-se en un infern més calent que el nostre.