Ens veiem en el Gamper, Màlaga
jmexposito38513132 gra100 m laga 20 05 2017 los jugadores del m laga durant170520184426 /
Durant una època més o menys llarga, als meus 18 anys, vaig formar part de la Generació Perduda culer. Sí, jo era un més entre aquelles desenes de milers de persones que van anar a Sevilla per veure la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest. Imaginin-se una música trista de piano per acompanyar les imatges de la decepció: els errors, els penals fallats, el viatge agònic de tornada en autocar, el cruel escarni de la gent al nostre pas per cada racó de la geografia espanyola... El daltabaix va ser tan monumental que vaig estar dos anys sense tornar al Camp Nou i gairebé el mateix temps sense veure un partit del Barça.
L’antídot per a aquell període de dol només va arribar de debò amb la final de Wembley, aquella que ara hem recordat fins a la sacietat. Ho dic perquè no dubto del seu paper fundacional per entendre el Barça del present, però al mateix temps m’ha semblat un excés sospitós. ¿Un programa a TV-3, en prime time, i amb intervencions dels herois i, entre altres, d’Artur Mas? Ho sento però frega el ridícul, i més quan no fa ni dos mesos que ja es va programar un merescut homenatge a la figura de Johan Cruyff.
En realitat, si la televisió pública ha d’entregar-se a actes de nostàlgia col·lectiva com el de l’altre dia, és que hi ha alguna cosa que no funciona –en el Barça actual i al país–. És com si posessin la tireta abans de la ferida, com si el record dels bons temps intentés anivellar la decepció que s’intueix després d’aquest final de Lliga... Però ¿podem parlar realment de decepció? Amb la final de la Copa per jugar, contra l’Alabès, seria una decepció no aconseguir cap títol, però temo que tot s’aguditza més davant la possibilitat que el Reial Madrid s’emporti la Lliga i la Champions.
¿És així? ¿No hem après res i tornem a fer el mateix que la Generació Perduda? Aquell temps –ja se sent el ritme de marxa fúnebre– que una victòria al Santiago Bernabéu salvava una temporada, o una entrada salvatge de Goicoechea ens servia com a excusa per als punts perduts en camps fàcils...
Però no, ara estem en una altra dimensió, un cercle màgic que passa per Messi, i en el fons l’època històrica que estem vivint a can Barça hauria de preparar-nos per a l’optimisme. Al capdavall, la bona estrella del Dream Team de Cruyff es va recarregar en aquelles dues últimes jornades de Lliga en què el Madrid jugava a Tenerife. És curiós com la història es repeteix, com tornen els mateixos protagonistes: Luis Enrique i Michel, ara entrenadors, jugaven en aquell Reial Madrid que es va deixar prendre la segona Lliga a última hora...
El record d’aquelles tardes de gran futbol haurien de ser una inspiració per al Màlaga que aquesta tarda saltarà a La Rosaleda. Hi ha moltes formes de passar a la història, estimat Màlaga: ens veiem d’aquí uns quants mesos al Gamper al Camp Nou. Fins i tot serem capaços de perdonar el xeic que diu pestes dels catalans. Ah, i per si fessin falta més pistes, diuen que Los Manolos han tornat a pujar als escenaris després d’anys de silenci i aquest estiu s’atiparan de cantar la seva cançó estrella: 'Amics per sempre'.
