Ha arribat el dia D

Potser tenen raó els que dins i fora del PSOE consideren que cap dels tres candidats a ocupar la secretaria general és la persona que necessita el partit per recompondre’s. És evident que tant Pedro Sánchez com Susana Díaz divideixen més que uneixen la militància socialista, mentre que la prudència de Patxi López no sembla suficient per assumir el repte titànic que el PSOE té al davant. Malgrat això, ningú més va fer el pas. 

    

Que no hi hagi altres aspirants és en si és una mala notícia per al socialisme. Però com que és una cosa que ja no té remei, l’únic desitjable és que a partir de demà, guanyi qui guanyi les primàries, tots dos, Díaz i Sánchez, enterrin la destral. Si no volen fer-ho per ells haurien de fer-ho pels seus votants, tret que vulguin seguir perdent més electors i es resignin a estar en l’oposició una altra bona temporada. 

    

Sánchez, de qui els moviments postelectorals donarien per a una novel·la (dolenta), ha aconseguit presentar-se davant bona part de la militància com l’únic capaç de plantar cara de veritat al PP i recuperar l’orgull perdut després d’una abstenció que va permetre Rajoy seguir on ­està. 

    

El seguit d’escàndols de corrupció i el menyspreu al Parlament que han copat després els titulars dels mitjans donen la raó a aquells que creuen que l’abstenció en la investidura del líder del PP va ser un error imperdonable. Sánchez ha demostrat que és capaç d’il·lusionar molts socialistes. Quan molts el donaven per liquidat s’ha erigit en el referent de l’ala més esquerrana tot i que és el mateix que es va retratar amb Albert Rivera per intentar una equació impossible amb Podem. Apareix com el candidat més valent perquè no té res a perdre. Per això en el seu cas serveix el principi de Mandela. No és valent perquè no tingui por, és perquè ha aconseguit conquis­tar-la.     

Notícies relacionades

Patxi López: la secretaria general del PSOE "no és un bitllet cap a la Moncloa"

Susana Díaz: "Jo no canviaré el meu model de país per interès electoral"

    

En canvi, Díaz se la juga. Si perd, no només surt derrotada ella sinó també una manera d’entendre el PSOE (i per extensió, la política). Perquè encara que sigui un partit que a diferència del PP sí que dona veu i vot a la militància, ho fa calculant que l’estructura piramidal de les federacions funcionarà i s’imposarà l’opinió dels dirigents. La qüestió és que en territoris com Catalunya s’ha demostrat que les bases tenen opinió pròpia i no sempre coincideix amb els desitjos dels seus barons.