La secessió a Liechtenstein

El document '20 preguntes amb resposta sobre la secessió de Catalunya', redactat per la FAES per denunciar les «falsedats» de l’independentisme català, conté al seu torn una falsedat que el president Mariano Rajoy repeteix a tort i a dret: «Amb l’única excepció de la Constitució d’Etiòpia de 1994, cap Constitució del món preveu un procés de secessió d’una part del seu territori».

La veritat verdadera és que hi ha altres constitucions del món que preveuen la secessió. La uzbeka estableix que la República Autònoma de Karakalpakstan –no és cap broma– té el dret a separar-se de la República d’Uzbekistan. El cas de Saint Christopher i Nevis, un microestat del Carib, és especialment instructiu. La seva Constitució preveu que el Parlament de Nevis pot disposar que l’illa de Nevis abandoni la federació amb l’illa de Saint Christopher.

Que sigui el Parlament de Nevis i no el Parlament federal qui ho disposi sona bé a orelles sobiranistes; però no resulta estrany que l’independentisme català hagi renunciat a invocar aquest cas, perquè les regles per a la secessió que estableix la Constitució de Saint Christopher i Nevis semblen redactades expressament perquè l’independentisme català les incompleixi totes.

Per començar, una llei de secessió ha de ser aprovada com a mínim per dos terços dels membres del Parlament de Nevis. En segon lloc, entre l’entrada de la llei al Parlament i la seva tramitació han de passar almenys 90 dies. En tercer lloc, la llei ha de ser aprovada en referèndum com a mínim per dos terços dels votants. En quart lloc, com a mínim sis mesos abans de la celebració del referèndum s’ha de dipositar al Parlament una proposta «completa i detallada» de la futura Constitució de Nevis i aquesta proposta ha de ser comunicada als votants com a mínim 90 dies abans del referèndum. (Que aquesta previsió no és una ficció de tipus soviètic ho demostra el fet que se celebrés un referèndum el 1998. Malgrat l’àmplia victòria del sí, la separació de Nevis no es va portar a terme perquè no es va arribar a la majoria de dos terços.)

’Uzbekistan, Saint Christopher i Nevis… tot això cau molt lluny. Sens dubte: però la veritat és que al cor d’Europa hi ha un altre estat que reconeix el dret de secessió. La Constitució de Liechtenstein estipula que els municipis individuals estan «facultats» per separar-se de la unió. Aquí també és lògic que als independentistes catalans no els vingui de gust invocar el cas. Si un municipi es pot separar de Liechtenstein, ¿per què un municipi d’una Catalunya independent no hauria de poder separar-se de Catalunya i sol·licitar el reingrés a Espanya?

Això ens porta al problema que en alguns àmbits acadèmics s’ha qualificat de particionisme. Si el Quebec se separés del Canadà, ¿les nacions aborígens –que prefereixen continuar sent canadenques– podrien separar-se al seu torn del Quebec? Si Flandes votés a favor de la independència però a Brussel·les guanyés l’opció de mantenir-se dins de Bèlgica, ¿se l’hi hauria de permetre? (La mateixa pregunta es pot fer respecte a Escòcia i les illes d’Orkney i Shetland.) Una vegada més això no és una discussió merament teòrica. L’accés de Bòsnia i Hercegovina a la independència no deixa de ser un cas extrem d’aquest fenomen: en bona mesura, el conflicte entre els bosnians que desitjaven la independència i els que volien continuar pertanyent a Iugoslàvia va desencadenar la guerra de la qual  aquests dies recordem el 25è aniversari del seu inici.

LA CREACIÓ DE LA COMARCA DEL LLUÇANÈS

Notícies relacionades

El Lluçanès diu sí a convertir-se en comarca

Twitter era una cerveseria de Múnic

La possibilitat que en un hipotètic referèndum vinculant hi hagi municipis que votin en contra de la independència de Catalunya pot no agradar, però s’ha de tenir en compte. És el que va fer la consellera de Governació davant la consulta sobre la creació de la comarca del Lluçanès del 26 de juliol del 2015. Tal com diu la nota de premsa emesa uns dies abans, Meritxell Borràs va acordar amb els alcaldes que «qualsevol municipi en què el resultat del procés sigui negatiu continuarà adscrit a la seva comarca actual».

La proposició de llei de creació de la comarca registrada al Parlament perverteix l’acord però consagra finalment el dret de decidir municipal: una vegada la llei hagi entrat en vigor, els vuit municipis on va triomfar el no podran optar entre continuar formant part del Lluçanès o reintegrar-se a la seva comarca anterior. Arribat el cas, ¿la consellera estaria disposada a permetre que hi hagi municipis, comarques o fins i tot províncies que puguin reintegrar-se al seu Estat anterior?