Social(human)isme

Es parla molt de la crisi consolidada de l’esquerra però costa trobar les claus que ajudin a recompondre-la. I no serà fàcil donat el fiasco dels François Mitterrand, Tony Blair i Felipe González que tant desencant van portar. Els nouveaux philosophes van desmuntar el llegat del socialisme francès –sobretot després de l’enfonsament del Rainbow Warrior–, Blair es va lluir amb la guerra de l’Iraq, i les portes giratòries i la guerra bruta van desmerèixer els bons anys del PSOE. Si a això hi afegim la caiguda del mur i el final de la polarització ideològica tenim l’escenari en què va prosperar el neoliberalisme.

D’ACORD, però de tot això fa ja més de dues dècades i des d’aleshores el socialisme i la socialdemocràcia ranquegen. El 15-M va ser un toc d’alerta en les consciències, però la nostra esquerra oficial mirava cap a una altra banda i en el seu acomodament es va deixar avançar per un tumult d’oenagés i focs de campament sobre els quals es va posar l’esperit revolucionari. L’esquerra tradicional es va veure sobrepassada per aquesta segona onada anticapitalista com ja va passar el maig del 68. Lògic: com ja comentàvem al seu dia en aquestes pàgines, el socialisme va néixer utòpic, va créixer científic, va madurar democràtic i va morir gastronòmic.

    ¿Què s’ha perdut en aquesta deriva? S’ha perdut l’interès per la gent i els seus problemes; s’ha perdut un referent moral; s’ha perdut el lideratge ideològic. En suma, s’han perdut les arrels humanistes sobre les quals es va construir l’esquerra no comunista. ¿Quines eren aquestes arrels? 

    Quan als anys 60 els millors caps pensants van donar per liquidat el projecte soviètic i les seves horribles seqüeles a l’Àsia, neix una nova consciència política que té com a referents l’humanisme il·lustrat i l’existencialisme, bé amb perfil agnòstic (Albert Camus), bé d’inspiració cristiana (Emmanuel Mou­nier). La llibertat, com sempre, és un dels eixos centrals d’aquesta nova reflexió: ni ha de ser sacrificada sobre la base de promeses d’un futur paradís terrenal ni ha de ser atorgada sense cap brida al capitalisme ni a l’anarquisme. La llibertat ha de tenir un horitzó, una condició: la dignitat, aquesta prerrogativa de l’ésser humà a la qual té dret pel mer fet de ser-ho.

Aquest socialisme hu­- manista i democràtic s’apartava tant de les dictadures comunistes o socialfeixistes, com de l’anarquisme del tot s’hi val, perquè, al cap i a la fi, el més important és la gent i la seva vida, i la política ha d’estar al servei del creixement personal, de la igualtat, del benestar i del dret. 

    ¿L’esquerra ha perdut l’horitzó de la llibertat? Sí, i en un doble sentit. En primer lloc, cedint cada vegada més espai a la gestió i a la tecnocràcia en detriment de les polítiques socials. La trampa del creixement perpetu, de l’eficiència i del desenvolupament li va ser parada hàbilment pel capitalisme més agressiu i hi continua atrapada. La tebior de l’esquerra enfront de la globalització i l’enriquiment desmesurat ha sigut sorprenent. Ha permès l’esfondrament de les economies locals, la desculturització de la producció i l’augment de les desigualtats. Però també en el sentit moral ha de fer un autoexamen. El filòsof escocès Alasdair MacIntyre escrivia al seu gran llibre Tras la virtud, que, en els anys que corren, la gestió –en el sentit més ampli i asèptic de la paraula– suposa l’atac més dur als valors ètics i professionals. La competitivitat extrema sumada a una ambició desmesurada, han arruïnat formes de viure tranquil·les i, al pas que van, amenacen amb arruïnar el planeta sencer. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

L’avanç del conservadorisme i el rebrot dels nacionalismes a Europa no són (tan sols) fenòmens associats a la immigració o al terrorisme, sinó que tenen a veure amb la incertesa que genera la permissivitat generalitzada, la ruïna de les economies locals, l’errònia percepció de la llibertat religiosa que perjudica tradicions de les quals no volem desprendre’ns i la complaença amb la tecnolatria, fenòmens que aboquen a la postergació i desestructuració de tot allò que ens és més pròxim i que construeix les nostres identitats.

    El refugi en el nacionalisme, en el populisme d’un signe o altre o en els telèfons intel·ligents resulten meres fugues sense destí, meres llibertats sense horitzó que no fan sinó augmentar el neguit individual i la fractura social. Avui més que mai, és necessari que l’esquerra s’uneixi al voltant dels valors humanistes que situen la persona al centre de l’acció política per davant de la gestió, de la burocràcia i del maquinisme.