Balenes

Hi ha experts que diuen que és millor parlar-ne i d’altres que diuen justament el contrari. Em refereixo a aquesta cosa que es diu Balena blava i que proposa la superació de determinats reptes fins que s’arriba a la comissió del suïcidi. Els primers afirmen que els joves tenen la informació a l’abast molt abans que els adults se n’adonin i que és millor intervenir i discutir-ho sense embuts que no pas amagar el cap sota l’ala. Els segons avisen que dir-ne massa coses en fomenta la pràctica.

És el que passa, en general, amb el suïcidi, tant si al darrere hi ha un personatge de cervell malaltís que s’inventa gimcanes macabres com si l’acte respon a un impuls individual. És un assumpte delicadíssim que només els afectats saben fins a quin punt és un procés dolorós i terrible, i més encara si es dóna en un entorn juvenil. El misteri que s’amaga rere una decisió tan dràstica, que invalida totes les alternatives, ha generat un gran cabal de literatura filosòfica. El llibre 'O no ser. Antologia de textos sobre el suïcidi', editat per Edicions de la Ela Geminada, n’exposa uns quants exemples. Des de Camus («No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi») fins a Cioran («Prové de la tragèdia interior més espantosa») passant per qui el justifica, com Hume, o qui el rebutja, com Agustí d’Hipona. Cal parlar-ne, doncs. Amb serenor, amb profunditat, rebutjant i perseguint les incitacions indecents.