L'home que no era allà

Fins no fa gaire, les exposicions estaven reservades als artistes plàstics per mostrar els seus quadros, fotografies o escultures, però, des de fa un temps, fa la impressió que qualsevol serveix per organitzar una mostra, fins i tot els escriptors, que han donat origen a les exposicions més avorrides i absurdes del món. La música pop també ha servit d’inspiració als museus i, és clar, sempre és millor homenatjar David Bowie que, posem per cas, Kurt Cobain: ja em direu què es pot fer amb un munt de samarretes llardoses, texans esquinçats, vambes que brutegen i alguna xeringa rescatada de la seva galleda de les escombraries abans que passés la brigada de la neteja de Seattle.

De totes maneres... Quan vaig veure l’exposició sobre Bowie a Londres no vaig poder evitar sentir-me com al Museu Liberace de Las Vegas, lamentablement tancat des de fa uns anys per falta de públic. Enteneu-me, no és que l’exposició estigui malament, sinó que ha de conformar-se amb la part estètica de l’artista, interessant però secundària en un tipus que va saber travessar la línia que separa al rocker de l’artista contemporani i que va dominar la dècada dels 70 amb una sèrie insuperable de discos trencadors i avantguardistes.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

En el cas de Liberace, la forma era el fons, ja que les seves versions fantasistes dels clàssics, amb què fascinava les senyores grans mentre els seus marits dormisquejaven al seient, es quedaven en no-res sense les pintes que lluïa l’home a l’escenari. Però en el cas de Bowie, els vestits i els maquillatges eren solament un embolcall per a una música transcendent que va portar el pop cap a una nova dimensió. Per això, el millor homenatge a Bowie el pot portar a terme qualsevol a casa seva: tornant a escoltar els seus àlbums, especialment els que van des de 'Hunky dory' fins a 'Scary monsters'. Els següents són bastant prescindibles, exceptuant els dos últims, però tot el que va gravar als anys 70 del segle passat és impecable perquè mostra un artista en constant evolució que sorprèn els seus seguidors amb cada nou enfocament.

L’exposició de Bowie, doncs, sembla especialment indicada per a mitòmans que encara recorden emocionats l’artista interpretant el paper de Ziggy Stardust. Més que una expo sobre un dels músics més rellevants del segle XX, és una col·lecció d’objectes i vestimentes, una reflexió sobre un embolcall, cosa que s’adiu amb el museu que l’acull, que és el del disseny. En el cas de Liberace, el mitjà era el missatge, com diria Marshall McLuhan, però en el de Bowie, no, cosa que pot deixar el visitant amb la mateixa impressió que vaig tenir jo al Victoria & Albert Museum: que allò era com la pizza congelada, perquè hi havia tots els ingredients, però no tenia gust de res. Tot era molt agradable de veure, però Bowie no acabava de ser allà: s’havia quedat a casa dels seus fans en forma de discos. El títol de la mostra assegurava que David Bowie is inside, però no era del tot cert, perquè allà únicament hi havia una bona mostra d’art decoratiu.