Judici a una estrella del futbol
El penal de Messi
Recórrer a assessors que incentivin el cost fiscal zero indica voluntat de no sostenir les càrregues públiques
Messi, condemnat a 21 mesos pel Tribunal Suprem. /
iFnalment, el Tribunal Suprem (TS) ha dictaminat que Leo Messi va defraudar la Hisenda Pública intencionalment en tres exercicis. Amb una sentència de gran qualitat tècnica, es ratifica la sentència dictada per l’Audiència de Bar-celona, excepte en un petit aspecte atenuador per a Messi pare. Obviem les molt rellevants qüestions que ocuparan l’atenció dels penalistes i fiscalistes en altres fòrums. Aquí ens interessen altres de més elementals.
En primer terme, afirmar no saber que s’han de pagar impostos per una activitat econòmicament generosa –aquí, els drets d’imatge– és contrari a la lògica més elemental. En efecte, no existeix una sola modalitat d’ingrés lucratiu exempta de tributació. Ja es pot recórrer a tal o tal altre brillant i admirat assessor jurídic o tributari, nacional o estranger, per al·legar desconeixement al respecte. Forma part de la més elemental cultura cívica saber que cal contribuir a l’erari. Recórrer a assessors que incentivin el cost fiscal zero és un indici de la voluntat de sostreure’s a aquest deure legal i essencial de sostenir les càrregues públiques. Parlem de més de quatre milions d’euros en tres anys.
En el recurs s’al·ludeix –i la sentència ho desestima– que és contrari a la dignitat humana usar un procés i els seus processats com a fi per donar exemple a la població: suposaria una cosificació de la persona. Argument retòricament brillant, però inútil. Si la justícia no fos pública, mai se sabria si s’aplica, si s’aplica bé o s’aplica malament. Regnaria l’obscurantisme. Saber que qui defrauda és sancionat reafirma o conforma la consciència impositiva de la ciutadania.
En tercer terme, pretendre no saber res de res i afirmar que s’ha deixat tot en mans de tercers –altament qualificats, això sí– ha sigut desmentit per l’abundant prova en aquest cas. Els Messi volien, buscaven i feien. Segons la sentència, determinat el què (defraudar), el com (l’embolic instrumental que es deixa als tècnics) no afecta la intencional comissió del delicte del defraudador.
Arribem aquí a un fet sorprenent, també per al TS: que l’acusació s’hagi dirigit exclusivament contra l’obligat tributari –Messi– i el seu principal cooperador –el seu pare–. Les acusacions, tant el fiscal –que només acusava el pare– com l’Advocacia de l’Estat, van deixar fora del procés els assessors. Pel TS, això crida summament l’atenció. En la meva opinió, a més, és un seriós toc d’atenció per als aprenents de bruixot fiscals: a partir d’ara, que s’hi mirin bé. El com és molt important, i podran ser imputats com a cooperadors. Aquest illot d’impunitat té els dies comptats.
I la irresponsabilitat econòmica pels seus (deficients) assessoraments, també. No seria estrany una reacció dels condemnats, reclamant per mala praxi. Un altre brillant futbolista del Barça ho va rebutjar en l’últim minut. Veurem si ara passa el mateix. Per si de cas, caldrà augmentar les primes per responsabilitat civil.
