No a tot

El Govern del Partit Popular havia intentat impedir que el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva anessin a Madrid a escenificar l’últim gest de mà estesa. Després de tancar-los les portes del Senat van intentar prohibir l’acte que se celebrava en dependències de l’Ajuntament de Madrid i, en no poder, van optar pel boicot actiu –comprensible– i per l’insult i la desqualificació –previsible–. 

  

 Dilluns passat, mentre Puigdemont explicava que el miratge de l’Estat de les autonomies construït durant la Transició havia fracassat i que calia seure a trobar una solució, les reaccions del Govern es precipitaven a un ritme vertiginós, i no precisament en forma de reflexió política de gran calat; en només 48 hores, Mariano Rajoy parlava de xantatge, el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, parlava de cop d’Estat, la ministra María Dolores de Cospedal, responsable de les Forces Armades, amenaçava d’utilitzar la força per aturar el procés, i el delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, deixava la porta oberta a la suspensió de l’autogovern. Per donar més gruix a la seva indignació utilitzaven un esborrany antic de la llei de transitorietat filtrat oportunament i interpretat maldestrament tot i haver estat desmentit pel Govern. 

    

És cert que ja estem acostumats a aquesta mena de reaccions, però aquesta vegada més que mai el contrast entre la proposta del Govern català i la resposta del Govern ha estat clamorós. Una de les dues parts ha dit que està disposada a negociar-ho tot –data del referèndum, pregunta, percentatges de participació– amb un to cívic i cordial, l’altra part ha respost amb el «no a tot» amb ràbia i indignació.     

  

 Puigdemont parla des de la voluntat d’entesa, Rajoy i els seus responen des de la supremacia. No cal ser un analista polític gaire agut per saber què genera adhesió i què genera rebuig en la ciutadania; tothom sap que és més fàcil i agraït adherir-se al 's'í que al 'no', a la il·lusió que a l’odi, al construir i proposar que al destruir i amenaçar. Els analistes del PP també ho saben però no hi poden fer més; la seva reacció és, al cap i a la fi, un símptoma de feblesa i d’impotència, propi del qui es queda sense arguments, i des d’un marc polític que ha perdut legitimitat entre querelles i inhabilitacions, 'falses operacions diàleg' i 'vertaderes operacions Catalunya' que han fet aflorar les clavegueres d’un Estat en descomposició.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Aquesta setmana probablement passarà a la història per la setmana del cop de porta, que va començar un dilluns amb l’última oferta de pacte del Govern català en forma de conferència a Madrid i que acabarà, veient l’escalada de declaracions, en un contundent «no a tot» del Govern. I aleshores, llavors sí, el Govern català haurà de convocar la ciutadania i enfrontar-se al gran repte d’organitzar un referèndum sense permís de l’Estat però que tingui les màximes garanties democràtiques. Una setmana decisiva.