SOBRE EL MÓN EDITORIAL
Un arròs un dia qualsevol
Ferran Torrent no parla gaire de la seva feina, i sobretot treballa per a la literatura, no per al sistema cultural
Tot el que implica haver publicat un llibre, t'allunyarà amb cada promoció de l'escriptura del següent
zentauroepp38160555 sant jordi170423193528 /
Ens asseiem a la taula. Ferran Torrent ens ha portat al Carmina perquè tastem un bon arròs. No podríem tenir millor amfitrió i sí, demanem un arròs amb carxofes i sípia deliciós, però jo peco i no bec vi, sempre faig el mateix. Al cap d'un moment ja estic entrant en aquest terreny que detesto com a autora: li pregunto al Ferran què hi ha de veritat en 'Un dinar un dia qualsevol' i, ja ho veieu, me n'adono: el que ens sembla més real als lectors és, sovint, el treball més gran i millor dels autors. Els detalls, els personatges, una València bonica i atractiva... tot això és cert, però els grans esdeveniments, el que fan d'una novel·la que sigui inoblidable, tot això s'ho ha treballat el Ferran: menys els arrossos, que ja veig que són marca de la casa.
Ens acabem de conèixer però no tinc aquesta sensació. Per exemple, abans que esmenti els seus puros estrets i elegants, ja sé quin tipus de tabac fuma. Fins i tot domino el seu sentit de l'humor. Sé que és del Barça, i el Dani sap que l'ha de felicitar perquè el Llevant puja a Primera. Sabem coses del Ferran, però encara ens queda el de veritat, el que sap millor que ningú com amagar-se entre farols, bons tiberis i corrupció. Diria que el Llargo, el Messié i els germans Torres ens acompanyen a la taula, però ningú els pot veure.
LA CALOR HUMIDA DE VALÈNCIA
Ens explica algunes coses de la seva nova novel·la, i és com si compartíssim família llunyana: cosins segons -per alguna cosa en català s'utilitza això del cosí valencià-, ties àvies, nebots de nets... en fi, aquella gent que coneixes, que t'interessa, però amb qui no convius. Els personatges del Ferran, que es traslladen a una segona novel·la, em resulten del tot familiars. Riem, els homes escuren l'arròs directament de la paella i s'acaben el vi... i no podem amb cap tipus de postres. Carmina ha complert amb les nostres expectatives.
Des del primer moment t'adones que la vida bohèmia, de retir i silenci, que havies imaginat com a escriptora no existeix
Quan ens en anem, la calor humida de València que tant molesta Marc Sendra i Ferran Torrent ens acompanya fins al comiat. En aquell moment començo a pensar en aquesta crònica, en la qual vull parlar, sobretot, de com vivim els escriptors la nostra escriptura. O, més ben dit, la promoció tirànica de la nostra escriptura. El Ferran, ell ho sap i els seus editors també, és un gran negociador. Ha trobat la fórmula màgica: la independència. No, no parlem de política, hi hagi pau.
Mentre dinàvem sentia una enveja molt sana pel seu estil de vida, que és exactament el que jo he projectat per al futur. En un món com el d'avui, amb un sector editorial absolutament desbordat i impacient, el Ferran escriu i sobreviu com pot, sense grans fortunes, però amb petits luxes imprescindibles. No parla gaire de la seva feina, però sobretot treballa per a la literatura, no per al sistema cultural. Des del primer moment t'adones que la vida bohèmia que t'havies imaginat, de retir i silenci, no existeix: presentacions, entrevistes, clubs de lectura. Tot el que implica haver publicat un llibre, t'allunyarà amb cada promoció de l'escriptura del següent llibre. El Ferran ha sabut sortir de la ruleta russa... però, és clar, es tracta d'un jugador expert.
