Gent jove, meravellosa i innocent
zentauroepp38571404 manchester170523191333 /
En un capítol de ‘Black Mirror’, la inquietant sèrie britànica que mostra futurs possibles en els quals el desenvolupament tecnològic potencia el pitjor de la condició humana, l’Exèrcit arriba a una pobra aldea al bosc que ha sigut atacada per l’enemic. Nens i gallines corren espantats entre les barraques devastades, i els esparracats indígenes intenten explicar el que ha passat als soldats entre escarafalls i en la seva estranya llengua. El cop d’efecte de l’escena consisteix que tots ells són rossos i de delicats ulls blaus, i el seu incomprensible argot diria que és alemany. I, sí, descol·loca.
L’atemptat de Manchester ens ha commogut com pocs, és clar, perquè moltes de les víctimes eren nens i adolescents.. Res mou a la indignació com veure vides innocents tan aviat truncades. És una reacció que ve del més profund de la nostra naturalesa, entroncada amb l’instint de conservació de l’espècie.
«Tanta gent jove, meravellosa i innocent que vivia i disfrutava de la seva vida i que ha sigut assassinada per malvats perdedors en la vida», va dir Donald Trump. «Seguirem treballant per combatre els que busquen destruir la nostra forma de viure», va declarar Jean-Claude Juncker. Missatges d’emocionada solidaritat, banderes britàniques en els avatars de Twitter i Facebook, cançons d’Oasis, tatuatges d’abelles mancunianes, I love MCR. Però divendres passat, l'ONU alertava que es compten per centenars les víctimes civils dels bombardejos a Síria de la coalició antigihadista liderada pels EUA, que el mateix divendres reconeixia 105 civils morts més a Mossul (Iraq). Víctimes de les nostres bombes, vaja. I també hi havia entre elles molts nens i adolescents. Com tants n’hi ha hagut al Pròxim Orient des de la invasió de l’Iraq, per exemple. O en les ofensives israelians a Gaza, per posar un altre exemple. Com tants s’estan ofegant al Mediterrani.
Gent jove, meravellosa i innocent, suposo, encara que potser no disfrutava tant de la vida, perquè la seva forma de viure està destruïda. Però no és el mateix, no ens causa el mateix efecte. L’instint de conservació de l’espècie no ens funciona igual amb ells. Ni banderes sirianes als avatars, ni I love Mossul.
Òbviament, res d’això pot servir ni de lluny per justificar res. No cal ni dir-ho. Però sí que ens convindria entendre que amb el nostre clamorós doble tracte, cada vegada que ens exclamem per les nostres víctimes com si fossin les úniques i oblidem o fins i tot neguem la nostra responsabilitat en les altres víctimes que no sentim com les nostres, estem reobrint una ferida en el més profund de la consciència de molta gent que, hagi nascut i visqui a Birmingham o a Kabul, tingui la nacionalitat francesa o la iraquiana, se sent part d’una comunitat ignorada i mutilada. I que aquest és un dels factors que utilitza de forma hàbil i perversa el terrorisme gihadista.
El mes de març passat, la plana major de la lluita antiterrorista de la Unió Europea commemorava a Brussel·les l’aniversari dels atemptats a la capital belga quan, en una trista paradoxa, van començar a arribar les notícies de l’atropellament al pont de Westminster. «¿Com és possible que joves que van créixer aquí i als quals se’ls van oferir oportunitats girin l’esquena a la societat?», es va preguntar en aquest acte el ministre belga d’Interior, Jean Jambon. Una pregunta a la qual necessitem donar resposta.
