Un fenomen preocupant
Obeir ordres
Els jugadors de la Balena Blava porten a la butxaca al criminal que els atia, els manipula i els massacra
ballena-azul-2
Llegeixo amb atenció i perplexitat les notícies sobre el joc de la Balena Blava. El trobo terrible, però també simptomàtic de coses que haurien de fer-nos pensar, sobretot si volem educar per a la vida. El fet és que hi ha joves que es presten a una dinàmica mortífera com aquesta, rebutjant la seva ment i el seu cos. Pel que he entès, aquest joc consisteix a anar superant reptes en forma de consignes. És clar que el que anomenem normalment repte, en el bon sentit de la paraula, no té res a veure amb barbaritats com mirar pel·lícules de terror durant 24 hores, despertar-se de matinada, dibuixar-se amb sang una balena a la pell o, finalment, conèixer la data de la teva pròpia mort i acceptar-la.
Tots estaríem d’acord que aquest tipus de reptes no són els que una societat hauria de promoure, perquè atempten contra el seu propi nucli constitutiu: preservar una vida amb els altres. En algunes cultures, els reptes coincidien amb ritus de pas, a vegades bastant extrems: sobreviure una nit al ras sense provisions, matar un lleó, aguantar el dolor, enfilar-se a un arbre sagrat. Els joves complien aquests ritus de pas amb el convenciment de fer-se grans, entrar a formar part de la societat d’adults. Més enllà del repte esperava la promesa.
¿Quina seria la diferència entre aquests ritus de pas i les ordres arbitràries de l’administrador criminal del joc? En el ritu de pas existeix un llaç social amb un altre: el pare, el bruixot de la tribu, el mestre, a qui s’admira i estima, amb qui s’estableix una relació orientada a la vida. El ritu de pas és simbòlic, representa créixer i ocupar un lloc d’honor entre els altres (és a dir, un lloc que la tradició t’atorga). Existeix també una acollida als joves per part del grup, una vegada han demostrat estar a l’altura (encara que puguem discutir quins ritus són millors i quins pitjors).
Amb l’assumpte de la Balena Blava em pregunto què passa. No es tracta d’un ritu de pas, perquè no té cap dimensió simbòlica (no seràs més fort, ni seràs reconegut pel lloc que et correspongui en el grup); tampoc és una activitat vinculada a una pluralitat de persones (com la tribu) que els aculli i protegeixi. Sembla més aviat l’invers: la lògica del sadisme i el rebuig social inserits a la xarxa, encarnats en els cossos dels que s’apunten al joc.
Notícies relacionades
El sàdic disfruta amb el patiment d’altres a qui converteix en objecte de gaudi mortífer. Aquests joves obeeixen les ordres de qui dona consignes perquè sí, sense anar més enllà, sense cel, ni paradís, ni símbols, ni altres, ni res. Perquè sí, perquè l’hi ordenen. A falta de ritus de pas que facin d’autèntic repte civilitzador, a falta d’adults que els cuidin i protegeixin, aquests joves porten a la butxaca el criminal que els atia, els manipula i els massacra. En lloc de la lògica de la tribu, trobem la lògica del camp de concentració. Obeir ordres ha estat sempre en els inicis, en l’arrel, en la mecànica mateixa de la tragèdia humanitària. A veure si en prenem nota.
