Aigua malbaratada

Tota l’aigua que bevem és regenerada. Si no tota, quasi tota. L’envasada també. Se n’ocupa el cicle natural. Els rius amb els seus aqüífers i les fonts s’alimenten d’aigua de pluja. És a dir, d’aigua evaporada pel sol. Aigua salada marina o aigua dolça continental; en tot cas, aigua sovint carregada de contaminants. En evaporar-la, el sol deixa al mar o als llacs les sals i la brutícia. Els núvols són aigua destil·lada. Aigua regenerada que precipita, que és capturada i usada per plantes i animals. Aigua finalment residual que serà novament i incansablement regenerada per evaporació solar. És així des de fa milions d’anys. Per això, cada gota d’aigua que bevem és aigua ja probablement emprada per algú en algun moment de la història del planeta.  

És una qüestió rellevant. No sabem si l’aigua de la Terra es va formar al nostre planeta mateix o si procedeix de cometes de gel que hi van col·lidir molts milions d’anys enrere. Tant se val. És la mateixa des de sempre, no n’hi ha de nova. La més cristal·lina ha estat bruta en algun moment. Aquesta capacitat per recuperar la puresa és una de les característiques de l’aigua, justament. Per això és tan sorprenent que en el tecnificat món actual no siguem capaços d’emular el cicle natural i, així, deixar de tenir problemes de disponibilitat hídrica. De fet, sí que en som capaços. Ho sabem fer, no té cap secret. El que no hem sabut fins avui és vèncer l’obstacle cultural de plantejar-nos la regeneració a l’engròs i de superar prejudicis i interessos creats. 

L'EFICIÈNCIA DEL SISTEMA

Un determinat corrent d’opinió concentra ara els seus esforços en la municipalització de l’abastament d’aigua. És un tema secundari. La titularitat d’un servei regulat té una transcendència relativa, si el regulador actua com cal. L’important és la qualitat, l’equitat i l’eficiència. La qualitat i l’equitat, al nostre país, estan garantides: l’aigua de l’aixeta és sanitàriament segura i el preu és francament baix. Per contra, l’eficiència del sistema és escassa. Aquest sí que és un gran tema.

No em refereixo a les pèrdues de la xarxa. Parlo de la compleció del cicle. El cicle antròpic de l’aigua és obert: captem, potabilitzem, utilitzem, depurem i aboquem. Cada gota captada acaba incorporada a algun producte manufacturat o és llençada. Si l’aboquem al mar un cop depurada, evitem de contaminar l’entorn, però no la reaprofitem. Atès l’esforç que ens costa la depuració, sembla absurd el malbaratament, sobretot si, com passa sovint, la qualitat d’aquesta aigua depurada és més alta que la de l’aigua superficial que captem. És a dir, que sovint llencem aigua més neta que la captada per a la potabilització, un considerable contrasentit. Si treballéssim en cicle tancat, l’aigua depurada es reincorporaria al procés, de manera que només necessitaríem captar una petita part d’aigua nova. El recurs, aleshores, es multiplicaria i el seu cost global es reduiria.

TRES ESTACIONS

A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha tres estacions de regeneració d’aigua: la de Sant Feliu de Llobregat, la del Prat de Llobregat i la de Gavà-Viladecans. Juntes, tenen capacitat per regenerar un màxim de 145 milions de metres cúbics anuals. El cas és que, en l’actualitat, només en regeneren uns quatre milions. Treballen, per tant, a menys del 3% de la seva capacitat potencial. És irrisori.

Notícies relacionades

Set municipis de l'àrea metropolitana s'uneixen per defensar la gestió pública de l'aigua

Agbar afirma que reutilitzar l'aigua serà "imprescindible" a Barcelona

A més, tota aquesta aigua regenerada es destina només a usos agraris i ambientals (recàrrega d’aqüífers, restitució de cabals fluvials, etcètera). No és una mala opció, però ni atenem encara l’enorme demanda industrial que podríem satisfer ara mateix, ni abordem la potabilització de la resta d’aigua regenerada que podríem processar. Només a la zona del delta del Llobregat hi ha una demanda industrial potencial d’uns 2 milions de metres cúbics anuals. Satisfer-la i reenviar la resta d’aigua tractada aigües amunt del Llobregat, abans de la captació de l’estació potabilitzadora de Sant Joan Despí, seria una opció més que sensata.  

Les depuradores metropolitanes barcelonines tracten uns 10 metres cúbics d'aigua cada segona, o sigui uns 300 milions de metres cúbics anuals, entre aigües residuals i pluvials. La gran majoria són abocats al mar. En un context d'escassetat i d'estrès hídric de les conques subministradores (cas de la del Ter) això és un immens despropòsit. Deixem tranquils l'Ebre, el Ter en bona mesura i el Roine: bastaria regenerar o eventualment potabilitzar l'aigua depurada. S'asseguraria l'abastament i de forma més barata, ecològicament més lògica i territorialment més justa. De fet, és un escàndol que encara no es faci.