Postveritat, postracisme i postdemocràcia

Mariano Rajoy es transforma en les distàncies curtes i es converteix en un polític estranyament afable i trempat que fa gala de la famosa ironia gallega. Aquesta transformació va ser visible una vegada més dissabte passat, quan després de pronunciar un discurs duríssim respecte de la seva posició sobre el conflicte català a la reunió del Cercle d’Economia davant empresaris i directius, va avançar somrient amb una copa de vi negre a la mà pels jardins de l'hotel Melià de Sitges per envoltar-se d'empresaris amb assistents com Jordi Gual (president de CaixaBank), Artur Carulla (Agrolimen), Marc Puig (Puig) i Juan José Brugera (Colonial i Cercle), entre altres.

Rajoy els havia instat en la seva conferència a abandonar la tercera via, l'equidistància, la zona de grisos en què sovint l'ésser humà resol els complexos conflictes que afecten les consciències. Rajoy sembla no tenir un pla sobre com evitar que s'acabi convocant un referèndum unilateral a Catalunya, però el pitjor de tot, probablement no sap com actuar si això passa conscient que l'ús de la força seria letal políticament. A Catalunya, les forces a favor de la unilateralitat s'estan atrinxerant i tampoc disposen d'un pla ‘b’ més enllà de donar per morta la possibilitat d'una consulta pactada.

Després del boicot dels empresaris a Carles Puigdemont, a qui no li van voler fer preguntes després de la seva conferència malgrat que hi havia molt a preguntar, el president del Govern central va veure el terreny adobat per demanar a l'empresariat català que abandoni l'equidistància. La societat s'està polaritzant i quan això passa en la vida és sinònim que s'acosten temps difícils. La polarització és oposada al pensament, a la raó, perquè en aquesta zona de blancs i negres sense matisos s'obliden i negligeixen les raons de l'altre fins a convertir-lo en un desconegut o bé en un molest veí amb qui un no es prendria ni un cafè.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Vivim temps de perversions, de convertir i confondre realitats. L'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, defensora per cert de la candidatura de Pedro Sánchez a la secretaria del PSOE, s'ha vist obligada a prohibir un polèmic festival feminista només per a dones negres a la capital francesa. SOS Racisme va sortir en defensa de la decisió d'Hidalgo davant els seus detractors amb l'argument que “el festival constitueix un error, si no una abominació, perquè es basa en la separació ètnica i l'antiracisme és un moviment amb un objectiu postracial”. 

És tan sols un exemple més de com es perverteix un objectiu legítim per la conceptualització errònia de la via que s'utilitza per defensar-lo. Molts no volen plantejar-se si recórrer a la justícia constantment pot no ser un senyal de democràcia, com tampoc pot no ser-ho avançar per camins al marge de la llei quan no s'aconsegueix un objectiu polític en un curt termini. El malestar pot portar fàcilment al postracisme, a la postveritat o a la postdemocràcia. I a alguns fins i tot els sona bé.