EDITORIAL
Moix, en una situació insostenible
El descobriment de l''optimització fiscal' del cap de la Fiscalia Anticorrupció l'incapacita per continuar en el càrrec
/
La Fiscalia Especial contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada, més coneguda per la fórmula curta Fiscalia Anticorrupció, va ser creada el 1995, a l’etapa final de Felipe González a la Moncloa, quan els escàndols politicoeconòmics, fins llavors infreqüents a Espanya, van començar a adquirir una entitat inquietant. En els més de 20 anys transcorreguts, aquesta fiscalia ha tingut una feina abundant, i el balanç general de la seva actuació és positiu, elogi que, lamentablement, no és possible fer d’altres altes instàncies de la justícia espanyola. Però en els tres mesos escassos en què la Fiscalia Anticorrupció l’ocupa Manuel Moix, el seu prestigi ha quedat molt deteriorat.
Moix ja va accedir debilitat al càrrec, que ostenta per la insistència del fiscal general de l’Estat a patrocinar-lo. En els casos de la investigació d’Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, i del 3% a Catalunya, Moix ha actuat amb una lleugeresa sorprenent, que ha motivat fins i tot la seva reprovació –i la del fiscal general i el ministre de Justícia– pel ple del Congrés. I ara ha transcendit que el xalet familiar que, juntament amb els seus germans, va rebre en herència està posat a nom d’una empresa radicada a Panamà per estalviar-se el pagament d’impostos. Una optimització fiscal la legalitat de la qual és més que dubtosa, però que en tot cas resulta èticament inadmissible en qui està a la cúspide de l’organisme que ha de vetllar precisament per la moralitat, en matèria econòmica, d’aquells que formen part de l’Estat o hi tenen tractes. La continuïtat de Moix en el seu càrrec és clarament insostenible. Si s’intenta tancar aquesta crisi amb explicacions tècniques exculpatòries d’un comportament tan anòmal, la Fiscalia Anticorrupció patirà un important detriment de la seva credibilitat, essencial per poder portar a terme la seva feina.
Aquest nou escàndol té lloc amb prou feines un any després que Daniel de Alfonso hagués de dimitir com a cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya al descobrir-se les seves maniobres conspiratòries amb Jorge Fernández Díaz, llavors ministre de l’Interior. Si els que han de vetllar en defensa del bé comú des de plataformes creades expressament s’aparten de la rectitud que els exigeix el càrrec, ningú es pot estranyar que l’escepticisme dels ciutadans envers el poder (el judicial en aquest cas) sigui cada cop més gran.
