IDEES
Espera al Primavera, Bandini
zentauroepp34154054 barcelona 04 06 2016 primavera sound el publico durante un170531100110 /
«Soc a la taula de so de les escales. A la dreta de l’escenari».
Els grans festivals de música són l’airbnb de la cultura: tant li fa en quin país estiguis, les bandes sempre són les mateixes i els pisos sempre s’assemblen. També la gent que t’hi trobes. Pugen els caixets dels grups i els preus de la vivenda.
«Soc on vam trobar aquelles ahir. On vas vomitar».
Pateixen de l’'efecte Rajoy'. Veuràs la teva banda a distància i en una enorme pantalla. O seràs tu qui enarboraràs un mòbil per veure-la en una pantalla més petita.
«Soc aquí, al costat de les latrines. A la paradeta de 'noodles'. ¿Em veus o no? Yatekomo».
La música pop és democratitzadora. Alguns festivals, no. S’hauria d’instaurar la dació en pagament de la hipoteca per comprar aquests abonaments. És impossible no passar-s’ho bé quan t’has arruïnat per entrar-hi.
«Al costat de l’ampolla inflable de cervesa. On posa 'Amb la música en viu'. Sí, on els tiquets de birra són a cinc euros. Aixecant la mà. ¿Em veus ara?».
Són el Construmat musical. Es mesuren per l’impacte al PIB de la ciutat i pagues un dineral perquè et maregin amb anuncis.
«Aquí, home. Allà no, aquí».
Els festivals són el que passa mentre vagues d’un lloc a un altre buscant el que no trobes i trobant el que no busques. Mil redoblaments i concerts a la vegada. Són el mapa del tresor quan no hi ha tresor.
«És normal que no em vegis. No he vingut aquest any. Així que estic enviant a números a l’atzar missatges. Estic on hi ha la cua. Estic on hi ha els gofres. Estic on vaig perdre els pantalons. Estic sembrant el caos. Estic a casa. En pijama. Estic en el futur, quan taxo en una columna la toxicitat dels festivals perquè no estic en un inventant-me una crònica o buscant algú o alguna cosa o brillant o cagant-me en les pancartes de marques o perdent-me el meu grup favorit o veient-lo o volent marxar».
Els festivals són un mirall i una pantalla d’ordinador amb 15 finestres obertes. No un llibre. «Espera a la primavera, Bandini», li deien al protagonista de la novel·la de John Fante quan volia sortir a jugar però a fora nevava.
Notícies relacionades
«Ja et veig».
