Els efectes de l'esperança de vida més gran
¿Només envelleixen els altres?
L'evolució a l'alça de l'edat de les persones trenca vells estereotips i obre noves perspectives
Un grup de pensionistes juguen a petanca en un parc de Barcelona, ahir. /
No hi ha dubte que un dels elements centrals del canvi d’època que travessem és el que podríem denominar com la democratització generalitzada de la vellesa avançada. És a dir, abans eren uns quants els que arribaven a edats superiors als 80 o 85 anys. Avui aquestes edats ja són considerades com a habituals. No fa gaire temps, les persones centenàries eren complimentades per les autoritats com a fenòmens dignes de destacar. Actualment, si els alcaldes i alcaldesses haguessin d’anar a felicitar personalment els que arriben a tan provecta edat, els faltaria temps per atendre les seves altres moltes obligacions. L’esperança de vida va creixent i això és sens dubte una bona notícia, malgrat que si atenem a l’opinió de comentaristes de tot tipus o si llegim els informes d’organismes com l’FMI, es considera que aquest és un dels problemes més greus i urgents que s’han d’atendre des d’ara mateix.
La millora general de les condicions de vida i l’accés universal a sistemes sanitaris avançats han provocat en molts llocs del món que les perspectives vitals hagin canviat notablement. I estem en moments en què l’extensa generació del baby boom, fruit de la fase expansiva de l’economia en els anys 50 i 60, està arribant o arribarà ben aviat a l’edat simbòlica dels 65 anys. Una edat que ha acostumat a marcar la frontera entre edat productiva i edat dependent i que va ser inicialment fixada per Bismarck a Prússia, el 1889, quan l’esperança de vida rondava els 45 anys. Avui seguim girant al voltant d’aquesta edat i de les seves conseqüències vitals, malgrat que cada vegada els ritmes d’envelliment i de continuïtat o discontinuïtat laboral són enormement diversificats i heterogenis.
ESCASSEGEN ELS JOVES
En un recent llibre de Marco Aime i Luca Borzani publicat a Itàlia es glossa el gran impacte d’aquest canvi de perspectiva en la vellesa. Cada cop hi ha i hi haurà més persones d’edat avançada, més persones velles, més avis, capaços de projectar les seves vides molt més enllà del que abans era possible. Mentre, en canvi, els joves comencen a escassejar, viuen situacions de precarització vital permanent i tenen un present complicat. La gent que va créixer al voltant del maig del 68, de l’oposició a la guerra del Vietnam, de la generació hippy i rebel, estan arribant a edats en què abans la gent arribava esgotada, amb notables problemes de salut i amb perspectives vitals molt reduïdes.
No és el que ara ja està passant. Parlant en general, les condicions econòmiques de la gent gran són avui notablement millors, les seves condicions de salut també i una vegada alliberats dels seus compromisos laborals, poden emprendre altres projectes vitals abans d’arribar a situacions de dependència i deteriorament físic. Serà important evitar que creixi el que ara ja comença a ser problemàtic en certs contextos, és a dir l’enfrontament explícit o implícit entre gent gran amb situacions consolidades i còmodes, i joves en precari amb futurs personals i professionals bloquejats per falta de recanvi.
L’estructura i divisòria clàssica d’edats cada vegada ens serveix menys per explicar el que passa. El fet de treballar o no, no caracteritza decisivament la situació de cadascú. Tampoc el fet d’estar estudiant o no, ja que la formació contínua és un fet considerat imprescindible. I el mateix decaïment corporal és avui combatut amb dosis de tonificació muscular i un extens ús de la intervenció quirúrgica.
DUES EDATS
Hi ha una edat cronològica, una edat personal que cadascú sent de manera diferent, i una edat social, que els altres projecten sobre tu. Pots estar estudiant, cuidant els que t’envolten, i treballar més o menys continuadament, sense que això impliqui tenir una edat determinada. La vellesa no és una malaltia i pot viure’s de diferents maneres. Mario Monti i Mick Jagger tenen la mateixa edat, però no coincideixen en moltes més coses. El que ara observem és que, a diferència del que passa amb la maternitat, els que entren en aquesta fase d’edat cronològica en què s’ha situat sempre la vellesa no disposen de models previs dels quals aprendre, ja que les generacions anteriors no disposaven ni d’aquest capital personal previ ni de les expectatives vitals i de futur. Les edats de les persones han trencat els estereotips existents i serà aquesta nodrida generació que va arribant a la vellesa la que haurà de lidiar amb això, mentre potser seguirà defensant que només envelleixen els altres.
