"Bon diumenge a tothom"

«És estrany plorar per algú a qui no coneixes», diu un missatge que acaba d’entrar al meu mòbil. Me l’envia una persona estimada que lamenta la mort de Carles Capdevila. M’escriu perquè sap que el coneixia, i que jo també la lamento. Abans que aquest, han arribat altres missatges. El primer, abans de les set del matí, portava la notícia. L’he llegit en una habitació d’hotel, sobresaltada al principi per si a casa em requerien. Res d’això. No em requereix ningú. Les paraules anuncien la desaparició d’un dels homes a qui més he admirat, seguit i estimat en els últims anys. Un home a qui vaig tenir la sort de conèixer una mica.    

Fa 11 anys ja que va sonar un dia el telèfon i era el Carles. Em convidava a embarcar-me en una aventura que es disposava a començar a Catalunya Ràdio. 'Eduqueu les criatures', es diria el programa. Una escola de pares, reivindicant la figura dels mestres, donant als progenitors atribolats tota mena de consells útils.

Capdevila insistia en ferm en una de les seves màximes preocupacions com a comunicador: l’educació, la criança dels fills, la necessitat de donar importància a un assumpte tradicionalment relegat. Assumptes que també han ocupat gran part del seu temps en els últims mesos. Tot amb bon humor, com sempre ho va fer tot aquest home que es declarava optimista. I encara més: amb un estil tan particular, tan marca de la casa, que va aconseguir que un programa de diumenge sobre un tema en aparença minoritari fos un dels més escoltats de la seva franja.

'Eduqueu…' s’emetia en fals directe, però Carles ens demanava que guardéssim el secret, el misteri de la ràdio. «Bon diumenge a tothom», deia la seva veu perpètuament optimista a les nou i pocs minuts. Després venien les seccions. Experts que aconsellaven, col·laboradors que explicaven les seves experiències, llibres, anècdotes. Els que hi vam ser –Trinitat Gilbert, Eva Bach, Lluís Gavaldà, Mariona Costa, entre altres– guardem records fantàstics d’aquells anys. Quatre, en total.

El dia del comiat hi va haver llàgrimes sinceres. Fa vuit anys ja d’aquell últim programa, i encara trobo gent pel món que em diu que ens troba molt a faltar els diumenges al matí. No, responc. El troben a faltar a ell, perquè aquell programa era Carles Capdevila en essència. Ningú més l’hauria fet d’aquella manera. Amb ningú hauríem après tant. A partir d’ara aquesta enyorança ja no té cura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La mort sempre arriba a deshores, però algunes deshores ho són més que altres. És senzill: no volia veure morir Carles Capdevila. No serveix de res dir-ho, però ho dic. El necessitava. Necessitava la seva valentia, la seva brillantor, la seva manera de dir les coses, la seva humilitat, la seva professionalitat. Necessitava veure’l criar els seus fills, acompanyar-lo en la celebració dels seus cent anys, preguntar-li per ell a l’Eva –la seva dona, una altra a qui admirar, llegir i seguir–, necessitava, senzillament, que Carles Capdevila estigués al món. I avui que no és així, que ja no ho serà mai més, el món m’interessa una mica menys.