Carles, avui no demanarem perdó

Va ensenyar a educar les criatures fins i tot a les que en aquells temps ni ens imaginàvem que complicat que pot arribar a ser. Carles Capdevila era aquella veu tranquil·la que es colava a casa els diumenges a primera hora quan els matins radiofònics del cap de setmana eren una alternativa a la rutina de la resta de dies. Va acabar el programa i em vaig oblidar de les criatures fins que vaig ser mare. 

Al cap de poc temps, per aquelles casualitats no buscades, el Capde va reaparèixer a la meva vida. Ja no es colava pel transistor sinó que era un periodista amb qui venia de gust parlar de tot menys de política, tot i que quan entràvem al plató no teníem més remei que fer-ho. Però a fora, no.

Notícies relacionades

Mor el periodista Carles Capdevila

El fill del fuster

Quan coincidíem a l’escola parlàvem de criatures. Teníem converses de pares, tot i que en el cas del Carles, parlaves amb el pare que més en sabia, només cal repassar les seves conferències. Per això avui me’n recordo de l’Eva, la seva dona. Dels seus articles a Catorze.cat, de com m’agrada llegir-los abans d’acabar el dia, d’aquelles anècdotes que es converteixen en delícies de text. De com coincidint amb el seu aniversari parlava dels supervivents, d’aquells que hem perdut persones molt especials i hem d’aprendre a viure amb això. Llegeixin l’Eva i si encara no ho han fet busquin La vida que aprenc, perquè no només és un llibre, és el millor llegat del Capde, com recordava aquest divendres un dels seus millors amics, el també periodista Albert Om. Hi trobaran els petons de la mare que venia a Barcelona a cuidar el seu fill, el malalt agraït, el que no sabia què contestar quan li preguntaven com estàs, l’optimista que s’enfada i l’enfadat que encomanava optimisme. 

Capdevila no creia en la distinció entre bones i males persones. Bé, doncs com tothom, a vegades s’equivocava, perquè sí que existeixen. I tu eres de les primeres. Així que no ens aguantarem les llàgrimes i, com tu, tampoc demanarem perdó per plorar.