Barcelona pot naufragar entre illes

Jo soc eixampler de tota la vida. Vaig néixer a la Dreta de l’Eixample i ben aviat vaig passar a l’Esquerra. I mai l’he abandonat. La frontera entre la dreta i l’esquerra de l’Eixample sempre m’ha semblat discutible. Consulto l’Enciclopèdia Catalana i em trobo que diu això: «La dreta i l’esquerra estan separats pel carrer de Balmes». ¿Separades? Potser tinc un dia espès, però no trobaria malament que es digués, en comptes de separades, que aquells dos barris estan «units» pel carrer que tenen a banda i banda. Són dos barris enganxats, jo diria. Com tots els que defineixen l’Eixample.

    Tot hauria estat diferent si hagués triomfat la proposta de només edificar dos dels quatre costats de cada illa i reservar els altres per a jardins. La població urbana s’hauria ofegat. Hi podria viure molta menys gent. L’activitat comercial també s’hauria vist afectada amb uns espais allunyats els uns dels altres.

    En el temps d’aquelles propostes potser no es podia preveure l’explosió de Barcelona com a ciutat absorbent de tota mena d’energies. I alhora l’expansió comercial –que és com dir vital– còmodament a l’abast de les necessitats més diverses de la població. És important, per als ciutadans, tenir a prop tot els recursos que ofereixi una ciutat. Es parla de les ofertes de «proximitat». En aquets sentit, puc dir que disposo dels meus recursos més habituals en les tres o quatre illes de l’Eixample que envolten casa meva.

Notícies relacionades

Eleccions preocupants

Floristeries de veritat

    Daniel Mòdol, del govern de Barcelona, ha dit que no es partidari de la proposta de fer una superilla a l’Eixample. Argumenta que la superilla pot posar en perill les trames com les de l’Eixample, el districte de teixit urbà més democràtic. El regidor d’Arquitectura insinua que una mobilitat molt baixa acabaria matant l’activitat econòmica associada a la ciutat.

    Penso que la creació de super­illes ha de ser rigorosament analitzada per experts economistes i socials, admetent que la futurologia és una pràctica de risc. Els canvis provocats pel turisme a Barcelona no se’ls havia imaginat ningú.