D'ofici, primera dama

En l’última cimera de l’OTAN, la setmana passada, a Brussel·les, un senyor es va colar d’esquitllentes a la tradicional foto de final de festa amb les primeres dames. Vestit fosc, camisa blanca, corbata celeste i el somriure cheeeeese en plena expansió. ¿Qui era aquell individu? En un primer moment, la Casa Blanca va penjar la imatge a la seva pàgina oficial de Facebook eludint el nom de l’home, encara que poc després, quan els mitjans i les xarxes socials van començar a treure fum, va rectificar: es tractava de Gauthier Destenay, el marit del primer ministre de Luxemburg, Xavier Bettel. Mai un home s’havia trobat en la tessitura d’aquesta ridícula foto oficial.

¿Se'n va ometre el nom per ser un incòmode gai? ¿O potser va ser un lapsus? El president Donald Trump ha assegurat que no tocarà el llegat d’Obama respecte a la legalitat dels matrimonis homosexuals, però, en qualsevol cas, l’anècdota és molt oportuna per incidir en l’anacronisme d’un ofici, el de primera dama, sexista i a vegades fins i tot humiliant.

    Encara que entre el 40% i el 50% dels matrimonis als Estats Units acaben en mans d’advocats, sembla més aviat inconcebible que un president accedeixi al càrrec en qualitat de divorciat, separat o simplement solter, perquè una falsa moralitat exigeix que continuï fent-ho al costat de la seva costella per encarnar el prototip de família ideal.

S’espera que la primera dama desplegui maneres delicades, vesteixi roba exquisida i compleixi amb el paper discret d’acompanyant sense ficar-se en embolics més enllà de la defensa de causes que no generin controvèrsia. L’esport, l’alfabetització, l’obesitat infantil. Quan es passen de la ratlla, les crucifiquen.

    Hillary Clinton va pagar cara la seva ambició quan, en els primers anys 90, va voler formar part activa de l’Administració Clinton, va agafar les regnes de la reforma sanitària i l’assumpte li va sortir per la culata. Michele Obama tampoc en va sortir més ben parada. La van criticar per avassalladora. Per no cobrir-se els cabells a l’Aràbia Saudita. Perquè somreia poc al principi. Perquè es va atrevir a dir que durant bona part de la seva vida adulta no s’havia sentit orgullosa del seu país. Perquè es va equivocar i, saltant-se el protocol, li va fer una abraçada a la reina Isabel d’Anglaterra. Facin el que facin, ho faran malament. Així que potser és millor aparèixer als mitjans per manefla i assertiva que pels modelets, la bona figura i l’invent de la cua amb bombolles, com la reina Letizia.

    Als Estats Units, el càrrec de consort no figura a la Constitució ni està retribuït i, no obstant, les dones solen abandonar les seves carreres professionals per traslladar-se a Washington; a més, les flotus –així se les coneix per les sigles en anglès, first lady of the United States– disposen d’oficina i cap de premsa. Una cosa semblant succeeix a França, on, malgrat la pompa, el paper de première dame sembla molt més rendible quan es deixa de ser-ho, com va passar amb una de les ex del president Hollande: la periodista Valérie Trierweiler es va quedar a gust buidant el pap amb el plat fred de Gracias por este momento, el llibre de memòries que va resultar milionari.

L’ofici d’apèndix ja no té sentit al segle XXI, i només queda erradicar-lo completament o oficialitzar-lo amb totes les de la llei. En aquest sentit, les dones de Donald Trump i del nou president francès constitueixen, en extrems oposats, el símptoma de la mateixa obsolescència. Per un costat, Emmanuel Macron pretén regularitzar l’estatus de la seva dona, Brigitte, encara que promet no fer-ho a càrrec del contribuent. Ella ja va estar al seu costat quan va ser ministre d’Economia. Representen una parella atípica, no cal dir-ho, per una diferència d’edat de 25 anys, els mateixos més o menys que es porta Trump amb la seva cònjuge, i ningú s’ha esquinçat les vestidures.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

A l’altre extrem, Melania Trump, la que va rebutjar agafar-se de la mà del seu inefable marit a Israel, fa el que li dona la gana. De moment, viu amb el seu fill a Nova York i es manté invisible bona part del temps en benefici de la seva fillastra Ivanka, una rereguarda silenciosa on, no obstant, aprofita per fer caixa. En un gest insòlit, va interposar al febrer una demanda de 150 milions de dòlars contra el diari The Daily Mail per haver afirmat que l’exmodel eslovena havia exercit com a noia de companyia als anys 90, cosa que li va suposar, va al·legar, una pèrdua de valor en la seva marca i de «grans oportunitats de negoci».

    Reformar-lo seriosament o carregar-se el paper de primera dama. Ningú recorda quin tipus de sabates preferia el marit de Margaret Thatcher. Ningú importuna gaire amb fotos els marits d’Angela Merkel o Theresa May; d’acord, no són caps d’Estat, ¿però algú s’hauria imaginat Bill Clinton explicant una recepta de galetes a la televisió si Hillary hagués arribat a presidenta? A ella li va tocar fer-ho.