Hitchcock i els xipirons amb tinta

El meu canari flauta Papitu s'ha reconciliat amb El Ministerio del Tiempo (TVE-1). Jo també. El capítol amb què han arrencat la tercera temporada els ha sortit rodó. Perfecte. Han construït una de les seves habituals ficcions (el que podria haver sigut i no va ser), però aquesta vegada sobre el cèlebre director de cine Alfred Hitchcock. Partint de la dada, verídica, que el 1958 va presentar al Festival de Sant Sebastià la seva pel·lícula Vertigen, s'inventen una trama segons la qual uns russos molt dolents volen segrestar-lo. I l'equip habitual d'El Ministerio... el protegeix. Ressaltem l'excel·lent interpretació de Hitchcock que fa l'experimentadíssim actor José Ángel Egido. Li surt brodat. I, a més a més, el guió que li han preparat és molt enginyós i divertit. Després d'uns dies a Sant Sebastià, a Hitchcock li pregunten que és el que més li ha agradat de la ciutat. Amb el seu particular sentit de l'humor, contesta: «La badia de La Concha, l'església de Santa Maria i, sobretot, els xipirons amb la tinta de Casa Nicolasa». ¡Ahh! Curiosament, quan intenta seduir la seva protectora Amelia, i la vol fitxar com a actriu de la seva pròxima pel·lícula, Els ocells, li plantegen un dilema. Ha d'escollir entre passar la nit amb Amelia o a Casa Nicolasa amb els xipirons. I tria els xipirons. ¡Ah! És un cop bastant surrealista, però té un aire naïf molt divertit. Aquesta sèrie cal prendre-se-la així. S'ha de disfrutar com un divertiment de la imaginació, una elucubració molt entretinguda. El perfil que ens presenten de Hitchcock és heterodox però suggestiu. Li rendeixen homenatges incrustant en la sèrie escenes que recorden La finestra indiscreta o la mateixa Vertigen. És una delikatessen cinematogràfica de bon gust. La tendència que tenia de perseguir amb crueltat les seves actrius -les rosses el tornaven boig- també s'insinua, encara que de manera molt light i tranquil·la. L'any passat Tippi Hedren va presentar el seu llibre de memòries en que explica com Hitchcock l'assetjava i com la feia patir. És a dir, que el nostre admirat Alfred era un bona peça, com alguns dels protagonistes de les seves pel·lícules.

En aquest capítol d'El Ministerio...,  Amelia acaba dient a Hitchcock: «Busqui una tal Tippi Hedren per a la seva pròxima pel·lícula». Efectivament. Sense Tippi, no existiria Melanie Griffith. I el que és més terrible: sense Melanie, no sabem si Antonio Banderas, ¡ai!, hagués aconseguit tants triomfs.