Capdevila

No l’havia vist mai actuar en públic fins fa un parell d’anys, en una d’aquelles xerrades que feia per a adolescents. He de dir que el domini de l’espai, la modulació de la veu i el discurs que transmetia, en la línia de les actuacions que creen un ambient, meditat i ajustat i amb la precisió d’un guió còmic, aconseguien el més difícil, que és fer riure.

Notícies relacionades

Mor el periodista Carles Capdevila

El fill del fuster

L’Antoni Bassas ha parlat de «monòlegs», en referir-se a les intervencions de Carles Capdevila, i em sembla encertat. També ha dit que tenia «bolos» pendents en una gira americana. És a dir, el Capdevila que es va reformular en els últims anys i que va tenir un gran predicament dominava els ressorts del món de l’espectacle i sabia crear una empatia colossal amb la gent que volia sentir les coses que ell explicava amb una barreja d’aparent displicència, d’ironia i dels tradicionals recursos de la comèdia. 

Poc després d’aquella actuació vam coincidir a la final de la Champions de Berlín. Ell hi havia anat amb el seu pare. Només gaudeixes del futbol de debò si hi vas amb els pares o amb els fills. Saps que, en aquells instants de partit (i més en una final), el món s’atura perquè recordis qui et va portar a un camp per primer cop i quin va ser el primer cop que tu vas portar-hi aquells que potser un dia ho recordaran. Aquella nit, en Carles Capdevila estava més content d’haver compartit el triomf del Barça amb el pare que no pas de l’eufòrica victòria.