Som a Primera, Joan; ara sí

He escrit aquest article moltes vegades. Com a mínim, les tres vegades que el Girona va estar a punt de pujar a Primera i no ho va aconseguir. En aquells articles, que són un sol article, parlava de la presència dels morts, de les emocions dels vius. Hi sortien el meu pare, que m’acompanyava a l’antic camp de Vista Alegre i amb qui només vam celebrar un títol, que jo recordi, el del Trofeu Moscardó, als anys 60; el meu oncle Fèlix Farró, que va ser un mite i el primer defensa central del Girona, als anys 30, i durant 16 temporades; i, sobretot, el meu fill Joan. No em puc treure del cap, avui també, una imatge seva, capcot, embolicant el plor amb la bandera, serè i desolat, la tarda del 7 de juny del 2015, quan el Girona va deixar escapar l’ascens en l’últim segon per culpa d’un gol del Lugo.

Aquest diumenge, ens hem acomiadat amb un «ens veiem a Primera», que alhora funciona com un desig i com un conjur. Aquesta vegada ha anat de debò i, per fi, puc escriure una crònica victoriosa, amb el desig d’abraçar-lo quan ens tornem a veure i amb el plor (el meu, ara) a punt de ser ofert a l’altar dels déus penats. Els que portaven el front embenat després de xocs homèrics i els que cada diumenge que tocava, fos a Preferent, a Primera Catalana o a Tercera, al fons del pou, em portaven a Montilivi.

LA TEORIA DEL CAMELL

Notícies relacionades

L’hora de les dones en la diplomàcia

El mirall cultural del 2025

Un 4 de juny va morir Josep Carner, el poeta. I Joan Ferraté en parlava i deia que la faç del paradís s’havia convertit en una ganyota. Un altre 4 de juny hem deixat enrere totes les ganyotes (¡quatre en cinc anys dolorosos!) i hem emprès el camí del paradís de Primera. «Fa molt que somiem, ¡però avui serà diferent! ¡Ho farem!». M’ho deia Àlex Granell a les quatre d’una tarda tempestuosa. La tempesta perfecta. I ho han fet. Amb la constància del camell. La teoria del camell, sí. El gep d’aquest animal és el seu dipòsit de greix per a quan arriben els dies sense menjar ni beure. Com els punts que va aconseguir el Girona en una ratxa que, des del 20 de novembre, l’ha mantingut en la segona posició malgrat la travessia del desert dels últims diumenges. I ho han fet. Una plantilla de tot arreu, amb un entrenador sorià (discret, sobri) i amb diversos jugadors als quals pots animar pel seu nom, com si fossin parents pròxims. El Pere (Pons), l’Eloi (Amagat), l’Àlex (Granell) o el Sebas (Coris) són futbolistes als quals veus travessant un semàfor, caminant pels carrers de Tossa o menjant al Siloc, un restaurant que està a la carretera dels Àngels.

Per cert, poca gent sap que la Mare de Déu dels Àngels és la patrona de la ciutat. Sant Narcís és més famós. En els goigs de la MAre de Déu es canta: «A tot mal deu-nos remei». Hem de dir que ha trigat, però finalment ha cedit a les oracions dels gironins. També hi deu haver col·laborat l’optimisme del segon entrenador, Jordi Guerrero, que és d’Arbúcies, amb l’etiqueta #paps. Vol dir «pujarem a Primera segur». Han passat molts anys i avui els records s’entossudeixen a agrupar-se en una cerimònia de nostàlgia i, al mateix temps, en un ritual alegre. Pare, Fèlix, som a Primera. Som a Primera, Joan. Ara sí.