Educar en igualtat: ¿princeses i sultans?

L'educació igualitària per a nenes i nens sembla ser un objectiu acceptat i compartit al nostre país, ja que és estrany sentir algú dir obertament que homes i dones haurien de viure en un context de desigualtat. Tot i així, una anàlisi crítica permet adonar-se que l’educació encara està carregada d’estereotips obsolets que en lloc de promoure la igualtat i la llibertat dels més petits, els encasellen i perpetuen comportaments sexistes.

Seguim arrossegant estereotips que avui en dia no funcionen i empenyent nens i nenes a comportar-se de manera restrictiva segons el seu sexe en base a uns valors totalment caducs. Aquests rols diferenciats haurien d’estar superats en una societat que es vanta de promoure la igualtat, ja que això permetria a homes i dones desenvolupar competències diverses que augmenten el seu rang de possibilitats i potencialitats i, per tant, la seva satisfacció personal, benestar psicològic i salut mental .

Un altre aspecte positiu d’una educació lliure d’estereotips de gènere és que afavoreix les relacions interpersonals entre homes i dones, ja que equilibra els rols esperats en la vida adulta de tots dos de manera que no hagin de renunciar al desenvolupament de les seves competències, iguala les expectatives en la relació de parella en l’àmbit familiar, social i laboral i, a més, permet la reciprocitat i l’intercanvi de papers. Malgrat tots aquests beneficis, seguim reproduint uns patrons que tenim tan interioritzats que no podem qüestionar.

A tall d’exemple, seria interessant reflexionar sobre per què ens entestem a foradar les orelles de les  nenes acabades de néixer. Per què ens sembla tan adequat posar-los arracades o llacets encara que sapiguem que no és l’opció més natural ni còmoda per a un nadó? Sembla que als adults ens resulta primordial que no confonguin una nena amb un nen ... ¿potser és perquè ens fa por que –confosos– a l’escola ens la posin a jugar a futbol i, com que és nena, es trenqui una ungla?

D’ALTRA BANDA, sembla que la gran majoria de ciutadans estem d’acord que és just i desitjable que les parelles adultes comparteixin equitativament les tasques de la llar i la cura dels fills; llavors ¿per què seguim associant els ninos i cuinetes a les nenes? ¿Per què hi ha pares que encara a dia d’avui es preocupen si els seus fills (nois) gaudeixen d’alimentar un nino o fan veure que cuinen magdalenes? En comptes de pensar que estan desenvolupant capacitats com l’empatia i la cura dels altres –ambdues encara poc desenvolupades en gran part del sector masculí– els sembla un comportament poc adequat en un nen.

¿Per què ens seguim delectant amb comentaris sexistes que reforcen en els nois les conductes sexualitzades mentre que les reprimim en les noies? Somriem i aplaudim quan un nen diu que li agraden totes les nenes de la seva classe i erotitzem qualsevol indici de curiositat d’un nen cap al sexe contrari, com si es tractés d’un triomf. En canvi, en una nena elogiem la prudència, la discreció i la falta d’interès per l’altre sexe, llevat que sigui a través de l’enamorament.

En el reforç social de totes aquestes conductes es gesta la identitat de nens i nenes. Els nens per complir amb les expectatives socials cap a ells, desenvolupen aspectes de la seva personalitat com la iniciativa, la diligència, la dominació, l’agressivitat i la força. D’altra banda, les nenes aprendran a desenvolupar parts de si mateixes que els adults premien amb l’elogi, com són la bellesa, la fragilitat, la cura dels altres o la complaença. Nens i nenes aprendran que els homes són rudes, faldillers i egoistes, i les dones envejoses, manipuladores i mentideres, perquè els adults som incapaços de deixar de transmetre aquestes etiquetes ràncies. Això implica que aprenguin a identificar-se amb aquests estereotips i, al mateix temps, a sentir-se atrets per aquelles persones que més s’ajusten al model que han après a designar com a desitjable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

ENS HAURÍEM de plantejar quins comportaments fomentem en els nens i nenes des del conjunt d’agents implicats en la seva socialització: famílies, escoles, literatura, cinema, mitjans de comunicació... Un dia ens adonarem que vivim en un món ple de princeses que pregunten davant del 'mirall' qui és la més bonica del 'regne', mentre sospiren tristes perquè el seu admirat sultà cerca en el 'ball' la seva pròxima conquesta per pujar-la a l’'alcova'.

Si els sembla un model antiquat i poc ajustat, canviïn les paraules entre cometes per xarxes socials (Facebook, Instagram, Tinder, WhatsApp, Youtube ...). ¿Els continua semblant el conte d’un regne molt llunyà?