Estirar-se les kufies al Golf
La crisi més gran en la història del Consell de Cooperació del Golf té com a objectiu resoldre les diferències entre saudites i qatarians
zentauroepp38757880 buildings are seen on a coast line in doha qatar june 5 20170605223340 /
Àrabs, rics, despòtics i religiosament ultraconservadors. L’Aràbia Saudita i Qatar tenen tant en comú que resulta difícil comprendre per què ara s’estiren les kufies (mocador tradicional amb què es tapaven el cap els beduïns a la península Aràbiga). La crisi més gran en la història del Consell de Cooperació del Golf té com a objectiu resoldre les diferències que han marcat les relacions entre el regne saudita i Qatar, el petit emirat amb una hiperactivitat política, econòmica i cultural que el va situar al centre de l’escena regional després de l’anomenada primavera àrab.
Si bé les dues monarquies s’adhereixen al wahhabisme, són evidents les diferències en la pràctica religiosa. Mentre que els saudites han invertit sacs de petrodòlars a finançar l’expansió del salafisme fora de les seves fronteres, els qatarians han prestat suport als Germans Musulmans, considerats una amenaça existencial per a les monarquies saudita i emiratí. Qatar s’atreveix fins i tot a donar aixopluc a líders dels Germans Musulmans a l’exili i Al-Jazira, eix central de la política de «poder tou» de Qatar, ha donat veu reiteradament a aquests i altres actors crítics amb els saudites.
Qatar s’ha entestat a més a mantenir una certa autonomia en política exterior i una relació amb l’Iran, malgrat la rivalitat acèrrima que ha enfrontat l’Aràbia Saudita amb l’Iran durant les últimes quatre dècades. En la seva lluita per l’hegemonia regional i la capacitat d’influència en el món musulmà, els dos actors s’enfronten en conflictes interposats com el Iemen o Síria, i la seva rivalitat s’ha traduït en un suposat conflicte entre musulmans sunnites i xiïtes més polític que teològic.
«Amb mi o contra mi»
L’acord nuclear amb l’Iran va suposar un cop dur per a les ambicions saudites, que veien com els Estats Units obrien la via de la reconciliació amb l’Iran. Però Donald Trump i la seva bel·ligerància antiiraniana han caigut com l’aigua de maig a Riad. D’aquí que s’hagi desencadenat l’ofensiva saudita amb un sol motiu: forçar Qatar a abandonar la seva política d’acostament a l’Iran i a afluixar el seu suport als Germans Musulmans. Avís també per a Kuwait i Oman, de moment neutrals. És la consagració del «amb mi o contra mi».
Les acusacions de suport al terrorisme resulten qüestionables quan provenen d’un país que fomenta la interpretació de l’islam que més coincidències té amb els gihadistes i el finançament del qual de milícies salafistes combatents a Síria és, igual que amb Qatar, si més no dubtós. Posar al mateix sac terroristes i dissidents, difuminar les línies entre islamistes violents i no violents, és una pràctica comuna –i perillosa– dels règims autoritaris.
El risc és que nosaltres, europeus, igual que ho ha fet Trump, comprem aquest mateix discurs i creguem que amb això combatem de veritat el terrorisme, sense adonar-nos que ens estem convertint en instruments al servei de les ambicions polítiques d’uns règims que tenen com a prioritat la seva supervivència.
