Un món en transformació
El rearmament i el nou puzle del poder
L'època de la multipolaritat que fa front als excessos i imposicions dels EUA ja és aquí
mbenach37709268 wap20 washington estados unidos 17 03 2017 el president170317180309 /
Fa uns dies, el ministre d’Exteriors rus afirmava que les relacions entre l’OTAN i Rússia travessen la seva crisi més profunda des del final de la guerra freda i retreia a l’Aliança Atlàntica les seves «preparacions militars a prop de les fronteres russes».
Es referia al desplegament de tropes en quatre països d’Europa de l’Est, decidit en la cimera de l’OTAN de Varsòvia del 2016. Amb ella es va activar l’operació Presència Activa Reforçada, que es desenvolupa a Lituània, Estònia, Letònia i Polònia i amb la qual s’escenifica un setge militar a Rússia en el seu flanc occidental.
Si Moscou i els seus aliats enviessin tropes a quatre països fronterers amb els Estats Units, les lectures serien clares. Però no ho són tant quan es tracta d’interpretar les maniobres dels nostres socis, als quals sí que se’ls concedeix el dret a estendre la seva òrbita d’influència en les nacions veïnes. S’informa poc de les qüestions defensives, els Governs eviten donar explicacions i d’aquesta manera l’atmosfera bèl·lica s’estén de forma sigil·losa i gairebé desapercebuda per les poblacions que es veurien afectades si a algú se li escapés un tret en una d’aquelles fronteres.
Malgrat que l’Executiu espanyol no ha demanat autorització al Parlament, tropes espanyoles formen part d’aquesta estratègia atlàntica a la frontera russa. En els pròxims dies es completarà el desplegament de 300 soldats espanyols a Letònia, amb 80 vehicles, entre ells 6 carros de combat Leopard i 14 vehicles blindats de combat Pizarro. És la primera vegada que Espanya opera en aquesta regió des de la segona guerra mundial, quan va participar amb la División Azul al servei de l’Alemanya nazi.
A l’Administració de Washington aquesta missió li queda lluny geogràficament, però a Europa l’afecta de ple, en un moment en què el projecte europeu viu les seves hores més baixes, amb el brexit, les conseqüències de l’austeritat, l’augment de la xenofòbia i les polítiques repressives contra persones migrants i refugiades.
Enmig de tot això, les relacions entre Berlín i Washington es continuen tensant. Dues qüestions els separen. Una, la comercial. L’altra és la referida a l’aposta militar. El president nord-americà retreu a Alemanya que «paga poc a l’OTAN». I Merkel diu que «els interessos en els quals podíem recolzar-nos completament en els altres han arribat al final en certa mesura». Això no significa que deixin de ser aliats –no en va, la base militar nord-americana més gran fora dels EUA és a Alemanya–, però hi ha límits que s’estan traçant.
Expliquen que, al fundar-se l’OTAN, el primer secretari general, lord Ismay, va dir que el propòsit que tenia era «mantenir els russos a fora, els americans a dins i els alemanys a sota». Ara Alemanya vol fer-se més forta, i per això Merkel ha afirmat que «els europeus hem de prendre el nostre destí a les nostres mans». Això, traduït, és una crida més perquè Europa es bolqui en un fons de defensa propi, liderat per Berlín i París. No és un esbós en projecte. Ahir mateix la Unió Europea va donar forma al projecte i va anunciar la creació del fons.
Mentrestant, les guerres en les quals diversos països europeus, els EUA i Rússia participen al Pròxim Orient segueixen el seu curs, i amb una nova venda d’armes a l’Aràbia Saudita, que acaba de trencar relacions amb el seu veí Qatar. El Pacífic tampoc es queda enrere. La Xina té una tendència ascendent en la seva despesa militar i el Govern japonès ha assolit rècords en la seva amb l’adquisició de submarins, vaixells i caces furtius. També ha estès les seves activitats militars, amb maniobres conjuntes amb Corea del Sud i els EUA. Tot plegat es produeix en un marc en què Trump aprofundeix en les tensions amb Corea del Nord, cosa que afecta les seves relacions amb la Xina.
Només el 2016 els EUA van dedicar 612.000 milions de dòlars a despesa militar. A gran distància –però també amb tendència ascendent– els segueixen la Xina amb 215.000 milions, Rússia amb 69.245 milions, l’Aràbia Saudita amb 63.673 milions, l’Índia amb 55.900 milions, França amb 55.700 milions, el Regne Unit amb 48.253 milions, el Japó amb 46.126 milions i Alemanya amb 41.000 milions.
L’època de la multipolaritat que fa front als excessos i imposicions nord-americanes ja és aquí. Però lluny de buscar noves vies allunyades del bel·licisme i de les polítiques de la desigualtat, les grans potències corren a prendre posicions per mostrar que estan disposades a disputar-se entre elles hegemonia econòmica, militar i geopolítica.
