El sexisme a les ciutats

Les ciutats es fan sobre la base de les relacions socials que s’hi donen, i la seva estructura i disseny potencia un cert tipus de relacions i de vida. Així, en un context de relacions de gènere desiguals, l’estructura de les ciutats també les reproduirà. Pels rols de gènere establerts, dones i homes fem servir les ciutats de forma diferent. Per exemple, en relació a les mobilitats, en diverses investigacions s’ha mostrat com dones i homes tenen mobilitats diferents i fan un ús diferenciat del transport públic i privat. Les dones acostumen a fer més recorreguts i de menys distàncies, com en ziga-zaga: de casa a l’escola a portar les criatures, de l’escola a la feina, de la feina al supermercat, del supermercat a l’escola i de l’escola a casa.

PENSADES PER AL TREBALL PRODUCTIU

En canvi, els desplaçaments dels homes acostumen a ser pendulars: de casa a la feina, de la feina a casa. Però les ciutats estan pensades per facilitar el treball productiu i el consum, no els treballs de cura. El transport públic i la seva tarifació no estan pensats per aquests desplaçaments diaris curts i múltiples. Com tampoc els carrers estan pensats perquè les criatures puguin anar-hi de forma autònoma, ni per facilitar qüestions com la cura de nadons i l’alletament. Són buits d’espais de joc i de trobada fora del consum i dels reductes amb tanques per a la infància. Ciutats amb una massificació turística tampoc faciliten els desplaçaments ni les tasques quotidianes si has d’anar esquivant riuades de turistes al carrer, al supermercat o al metro, una activitat de risc si vas en cotxet o amb un carretó.

MENYSPREU PER LA TASCA DE LES DONES

Tenim ciutats perquè s’hi pugui consumir i produir amb facilitat, però no ciutats que ens facilitin tenir cura d’altres persones i realitzar els treballs domèstics, que potenciïn la vida comunitària ni que es preocupin pel benestar i la salut de les seves habitants com a qüestió central. Això afecta tota la ciutadania, però les causes tenen a veure amb el menyspreu per tot el que té a veure amb els treballs que tradicionalment han realitzat les dones, i amb els espais que es consideren propis d’elles, com els privats. Quan es pensa sobre les ciutats, es pensa en els carrers, places i parcs, però poques vegades es pensa en les cuines i els menjadors de les cases. I aquests espais, el seu estat i les relacions socials que s’hi donen, configuren també les ciutats i en possibiliten o en limiten uns determinats usos. Si en sumem els metres quadrats que ocupen, segurament les ciutats estan més fetes de cuines particulars que de places, però poques vegades aquestes són el centre de l’acció política o l’anàlisi teòrica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els espais privats com a llocs no polítics i els espais públics com a llocs simbòlicament masculins. Pràcticament no hi ha carrers amb noms de dones, i els pocs que hi ha sovint es refereixen a verges, santes o reines. Els monuments i les escultures també acostumen a fer referència a gestes masculines, o s’hi representen moments rellevants per a les ciutats obviant el paper que hi han tingut les dones. Els oficis de les dones i les seves contribucions a la ciutat han estat esborrades dels carrers, i també de la memòria. Tot plegat provoca una desidentificació, un sentir que les ciutats no ens pertanyen, com si les dones no haguéssim estat fonamentals per a fer-les, mantenir-les, i defensar-les. Però paradoxalment, imatges de dones inunden la via pública: dones nues en fotografies i en aparadors, cossos objecte amb la funció de reclam publicitari que a més contribueixen a crear models estètics opressius. Les dones representades a l’espai públic com a objectes a ser mirats i no com a subjectes. Quan en realitat les dones fan barri, i ciutat, cada dia. Hi són presents de forma activa i en són agents principals en la seva construcció.

ENTORNS MÉS SALUDABLES I AMABLES

Cal treballar alhora per transformar els espais i les relacions socials. Canviar les estructures de les ciutats i les relacions que s’hi donen. Les experiències i els coneixements de les dones poden aportar molt a aquest debat, tant per la seva expertesa en la seva vida quotidiana com per les propostes de canvi que s’han desenvolupat en el si dels feminismes des de fa dècades, ja sigui en l’activisme o en àmbits com l’urbanisme, l’economia, l’arquitectura, la història o l’antropologia. Valorar aquests aprenentatges és doncs el primer pas per a construir ciutats menys sexistes, ciutats que al cap i a la fi siguin més saludables, amables i vivibles per a tothom.