Codi Penal i sentiments religiosos
Donar la cara
El que suposa la persecució de qui dona cara a un déu, a un profeta, ho sabem perfectament en els temps que corren
fcasals38815967 opinion ilustracion de leonard beard170609192525
Una confraria de Jaén ha portat a judici un xaval de 23 anys per posar la seva cara a Instagram a una imatge del Jesús desposseït. Es denuncia el que s’és. Es persegueix en els altres la ferida que es porta dins. També a Jesús el van portar als tribunals amb una delació. A Jesucrist superstar els hippies li canten «hosanna» i els soldats li claven a ritme de rock les 39 fuetades. En la versió espanyola, Camilo Sesto va donar la seva cara a Crist per a escàndol dels ultres de l’any 75.
El Jesús desposseït al qual la Germandat de l’Amargura de Jaén venera és el Jesucrist nu i agonitzant. L’últim i més carnal dels Crists, el que es faria també cadàver i per això és el més humà. Jesús és desposseït de les seves vestidures a la muntanya del Calvari quan van a crucificar-lo. Encara que no és aquesta escena la que es narra als Evangelis, sinó el que passa a continuació: una vegada crucificat, els soldats romans fan quatre lots amb els seus vestits per repartir-se’ls i, com que no volen trencar-la, es fan a sorts la seva túnica. Ho explica Joan amb més detall i Mateu de forma concisa.
Precisament, a l’Evangeli de Mateu recorrerà Pasolini per posar-li a Crist cara humana, cinematogràfica (el cine va ser la més humana de les arts del segle XX). El paper de Maria, la mare de Jesús, el donarà a la seva pròpia mare, Susanna Pasolini, i així el gran intel·lectual del nostre temps va profetitzar la seva passió en la nit dels xaperos i del terror d’Estat a la vora d’una platja. Pasolini venia de practicar un cine realista on agafava els actors d’entre el que es va anomenar subproletariat.
Però a L’Evangeli segons Mateu necessitava algú diferent per al paper de Crist. Per descomptat «un home del carrer» (són les seves pròpies paraules), que tingués fe en la mirada. Per això va buscar un poeta. Primer va pensar en Kerouac, en Ginsberg, en Luis Goytisolo. Després es va dirigir al poeta soviètic Ievtuixenko. Volia que el Crist de Mateu tingués la cara d’un comunista. Va acabar donant el paper a l’estudiant català Enrique Irazoqui, perquè s’havia fet marxista sota la repressió de Franco i perquè tenia 19 anys. Per representar els soldats d’Herodes que van perpetrar la matança dels innocents, va dir que es va inspirar en «la xusma feixista». Va dedicar la pel·lícula a la memòria del papa Joan XXIII. Durant la presentació al festival de Venècia, va irrompre un grup ultra per aturar el sacrilegi. En aquell festival, va obtenir el premi de l’Oficina Internacional Catòlica del Cine. A París, es va projectar a la catedral de Notre-Dame.
Rembrandt també ho havia fet en temps en què el puritanisme protestant va netejar de representacions de Crist les esglésies d’Holanda. Va titular una de les seves pintures: Cap de Crist del natural. Aquest va ser el seu atreviment. No idealitzava la cara de Jesús, com era tradició, sinó que va buscar un model entre la gent humil del barri jueu d’Amsterdam.
El que suposa la persecució de qui dona cara a un déu, a un profeta, ho sabem perfectament en els temps que corren. Sempre ha sigut així. «No pots veure la meva cara, perquè cap home pot veure’m i no obstant viure», diu el Déu de l’Antic Testament. Perquè veiéssim la seva cara, va enviar Crist a la Terra. Ho va dir el 2001 el papa Joan Pau II en la seva carta apostòlica Sobre el nou mil·lenni naixent. Va dir que la identitat del cristià d’aquest nou mil·lenni és poder contemplar la cara de Crist, el qual es troba en «la cara del germà que pateix».
«Pensava que no estava fent res de dolent», ha dit el jove Daniel Cristian Serrano. I per això no va voler retirar el seu muntatge quan l’hi va exigir la confraria. De fet, poc abans la famosa Kim Kardashian havia donat la seva cara a la Verge, i es va fer un tip de vendre espelmes. Però Cristian va d’un altre pal. El seu cas era un homenatge a Makaveli, una estrella del rap dels anys 90, que va morir als 25 anys tirotejat a Las Vegas al sortir d’un combat de Myke Tyson. Un altre ésser al qual adorar, un Crist negre nascut al Harlem hispà (per això també es feia dir Tupac Amaru), amb una estirp que no es remuntava al rei David sinó a la presó i als Panteres Negres.
Notícies relacionades
Els pobres es reconeixen entre si, com es reconeixen en Jesús. N’hi ha prou de veure una foto d’aquest noi. Un xaval de barri. Un home del carrer. La cara d’un germà que pateix. La seva gorra Vans d’imitació de mercat de carrer, la dessuadora, el pírcing de toro al nas... L’expressió d’una estirp humil. I a més es diu Cristian. ¿Qui li pot negar el dret a ser la cara de Crist?
