CRISI BANCÀRIA
País d'experiments
Una primera lectura de la intervenció i venda del Banco Popular és que així es comença a posar fi a la nefasta tendència a privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues
El colós naixent de la supervisió bancària europea ha fet els seus primers passos a Espanya, amb la intervenció i venda del Banco Popular. Es tracta d'un cas amb múltiples arestes, que pot ser analitzat des de diferents perspectives.
El nostre país és el primer on s'experimenta el nou esquema europeu de rescat d'entitats financeres, segons el qual és el sector privat –els accionistes i bonistes del banc– el que n'assumeix les pèrdues quan es deteriora irremissiblement el balanç. Aquesta consigna sorgeix com a reacció en contra dels rescats públics que van succeir durant la crisi, sota condicions d'urgència i falta de previsió. Una primera lectura és que així es comença a posar fi a la nefasta tendència a privatitzar els beneficis i a socialitzar les pèrdues.
Però aquesta no és l'única lectura. Probablement, fa dos mesos, no hi havia una altra opció que la que finalment s'ha pres, però això no és cert si ens remuntem a un o dos anys enrere. Hi ha hagut temps, i fins i tot s'han posat facilitats, per recapitalitzar el banc últimament. És cert que formalment el Santander ha comprat el Popular al Mecanisme Únic de Supervisió europeu i que per tant és el mecanisme el que ha d'afrontar les reclamacions en primera instància. Però els que pensin que la transició cap al Santander serà un procés net no poden passar per alt els episodis poc clars de la història recent del Popular. Els perjudicats per l'operació probablement no es quedaran quiets.
EL CAS DEL BANC MONTE DEI PASCHI DI SIENA
Notícies relacionadesHi ha un parell de lectures que transcendeixen les nostres fronteres. El supervisor europeu ha actuat amb el Popular, però, de moment, ha passat de llarg d'Itàlia sense intervenir en el banc Monte dei Paschi di Siena (MPS). No són entitats directament comparables. En el cas espanyol, s'ha produït una pèrdua sostinguda de confiança en el banc, pel que li pugui quedar d'actius immobiliaris de dubtosa solvència. En el cas italià, la font d'erosió és la pesada càrrega d'una economia que fa molt temps que creix molt poc. Ara bé, malgrat les diferències, la comparació entre el que ha passat a Espanya i a Itàlia és incòmoda, tal com opina Nicolas Véron de Bruegel. En el fons, veiem com davant d'un mateix problema, l'anunciada insolvència d'un banc de l'eurozona, es recepten tractaments molt diferents. En un cas les pèrdues les suporten els accionistes i bonistes, i en l'altre les seguirà suportant l'Estat (aquest sembla que serà el resultat real de l'acord sobre MPS). La pregunta al voltant del perquè d'aquesta diferència és pertinent i es mereix una resposta.
Finalment, i matisant en funció de la resposta a la pregunta anterior, aquest episodi suggereix que la integració europea avança, malgrat els gasos populistes tant d'esquerra com de dreta. Els estats van perdre el control de la política monetària el 1999 i aquesta setmana s'ha vist fins on arriba la supervisió financera europea centralitzada. ¿S'atrevirà la UE a continuar en aquesta línia, i sobre la base de la unió monetària i bancària, coordinar també polítiques fiscals conjuntes? I si no ho fes, ¿com es justifiquen aquestes dues cessions prèvies de sobirania econòmica?
