¿PUNT FINAL DE LA GRAVE CRISI BANCÀRIA?
El liquidat Popular va ser la promesa de la gran banca
El tàndem format per Luis Valls i Rafael Termes va aconseguir un perfil diferenciat entre els set grans
Recordo un dinar amb Luis Valls Taberner a finals del 1982. Felipe González havia guanyat les eleccions, però encara no hi havia Govern. El Popular era llavors un banc molt rendible que havia tingut un creixement sostingut gràcies a donar crèdit pur a les empreses, sense prendre-hi participació. Tenia al capdavant un tàndem: Luis Valls, president, que fixava les grans línies i vigilava l’entorn, i Rafael Termes, conseller delegat, que gestionava el dia a dia amb el background de ser un economista liberal de sòlids fonaments.
Termes ja havia deixat el banc per presidir l’Associació Espanyola de Banca Privada (l’AEB) i als 70 havia tingut relació amb tots dos. Més amb Termes, perquè la presentació de resultats del benjamí dels famosos set grans era un esdeveniment. Valls va parlar una mica de tot i al final, tenint en compte que era un banquer de l’Opus Dei al qual s’atribuïa influència política, li vaig preguntar qui creia que seria el seu interlocutor al nou Govern socialista. La resposta va ser directa: «Qui ho ha sigut els últims anys, Alfonso Guerra, un polític assenyat i realista». I el somriure satisfet del banquer, elegant i a la vegada pròxim, m’indicava que no preveia greus problemes. No era aquella l’actitud dominant en la dreta empresarial, i va ser Miguel Boyer a qui Felipe va encarregar la direcció econòmica. Però el sempre vigilant Valls la va encertar. Guerra va ser clau perquè no hi hagués ruptures traumàtiques.
Valls i Termes es portaven pocs anys i van formar part d’un grup d’empresaris i tecnòcrates que van tenir un gran paper en l’economia dels anys 60, els 70 i fins i tot després. Van importar al catolicisme tradicional espanyol el culte a l’esforç empresarial i a la creació de riquesa, les virtuts que Max Weber va dir que van fer del protestantisme una de les causes del naixement del capitalisme.
Luis Valls –fill de Fernando Valls Taberner, prestigiós historiador catalanista que després de la guerra civil va abraçar el franquisme– va formar part d’una generació burgesa que va veure en l’Opus una opció religiosa però també un eficaç instrument de modernització econòmica compatible amb el règim polític. Va ser vicepresident del Popular el 1957 –després de la compra d’un paquet accionarial a Fèlix Millet Maristany, el pare de l’avui tristament famós Fèlix Millet– i president des del 1972.
Aquella generació va advocar per l’abandonament de l’autarquia (pla d’estabilització del 59) i per l’Acord Comercial Preferencial amb el Mercat Comú. La creació del IESE –del qual Termes va ser professor i impulsor– ve de llavors. I el ressorgiment paral·lel del Banco Atlántico (avui integrat al Sabadell), impulsor de les autopistes catalanes i on un jove Isidre Fainé va iniciar la seva carrera professional. Sabien que Espanya necessitava connectar amb el capitalisme europeu per desenvolupar-se. I Laureano López Rodó, el polític més representatiu d’aquell entorn, li va dir a Salvador Pániker a 'Conversaciones en Madrid' (1969) que la democràcia era un sistema que els països es podien plantejar quan arribaven als 1.000 dòlars de renda per càpita. Encara no tocava.
Valls i Termes van fer del Popular un gran banc que va arribar a valer 19.500 milions d’euros i que ara ha sigut entregat gratis al Santander pel regulador bancari europeu a canvi que n’assumeixi la gestió i la cartera de crèdits dubtosos. El fracàs és degut al fet que, després de la retirada de Luis Valls, el seu successor, Ángel Ron, va voler créixer amb més rapidesa en el sector immobiliari i va quedar atrapat en la bombolla. I per capejar els mals temps es va voler blindar amb més dimensió comprant el Banco Pastor.
Dos apunts finals. Un, el Popular no va tenir una renovació de la mateixa qualitat que van tenir Valls i Termes, i la sanció ha sigut la liquidació, que ha sigut poc traumàtica i s’han seguit les noves normes de la unió bancària. Itàlia no ho ha aconseguit amb el Monte dei Paschi de Siena, el banc més antic del món. Després d’una crisi bancària horrible, amb epicentre a les caixes i l’immobiliari, tornem a certa normalitat.
Dos, la liquidació relativament tranquil·la és deguda en part al fet que el Santander, que abans ja havia absorbit el Banesto, el Central i l’Hispano (tres d’aquells set grans), és avui un dels principals bancs del món. Vaig conèixer Emilio Botín (l’avi), Emilio Botín (fill) i –menys– Ana Botín. I s’ha de constatar que aquí els relleus sí que han funcionat bé i que –pecats a banda– les dinasties bancàries són part de l’actiu d’un país.
Periodista.
