EL MALESTAR I LA INCERTESA
Estat d'insatisfacció
El realisme i la pedagogia en pro d'ideologies socialment sanes són bàsics per al futur col·lectiu
Continuem vivint en el temps del català emprenyat: moments de ràbia i d’insatisfacció. Potser és que vivim en una època i en un món emprenyats. Es parla del 'brexit' i de Trump. Però, ¿què van ser, si no, les primaveres àrabs? Darrerament, he tingut l’oportunitat de dinar amb Shivshankar Menon, professor de la Brookings Institution, expert en seguretat mundial i profundament coneixedor de la realitat de l’Índia. Repassant tots els seus indicadors econòmics i de benestar social, vam concloure que, en les darreres dècades, el país havia millorat substancialment en tots. Tanmateix, Menon va afegir: «Però mai hi havia hagut tanta insatisfacció i malestar com ara».
No vull analitzar-ne ara el perquè, sinó les conseqüències. Quan una persona, un grup de persones o una organització estan emprenyades, el pitjor populisme està servit. És fàcil d’entendre què pensaven molts nord-americans que van votar Trump o molts seguidors de Farage en el procés que va portar al 'brexit'. Un entrevistat va dir el següent: «Sé que m’està mentint, però m’entén». Tota persona busca que l’entenguin: ningú és ruc; però, en un estat d’emprenyament, no vota la nostra part regida pel seny, sinó la rauxa.
Actuar contra l’emprenyament i lluitar contra el populisme, que també vivim al nostre país, és molt difícil. ¿Com podem reaccionar? Ja no podem prometre més ni un canvi radical que millori les coses, perquè això no podrà ser. I la promesa no resoldrà el problema: a qui està molt emprenyat, fins i tot una mosca el molesta, ¡i molt! Només podem anar al fons del problema.
Hi ha una primera teràpia possible: el realisme. Potser no estem tan malament o podríem estar pitjor. Podem millorar i sortir-nos-en, però sense solucions màgiques. Enfront de la realitat virtual i de la promesa de segons quins paradisos: realisme. Un avorrit realisme, però real. Aquest procés passa per tornar la responsabilitat del canvi d’actitud als ciutadans: tornar-los la responsabilitat del canvi social. La solució no vindrà de líders carismàtics il·luminats, sinó del canvi de diagnòstic i de percepció de la realitat de tots nosaltres: i això és una feina personal, tot i que requereix l’acció dels responsables polítics, que han de tenir una gran capacitat de pedagogia, per reaprendre a valorar el que tenim. No trobarem cap altre període de la història del nostre país i del món en què s’hagin assolit uns nivells de benestar tan alts, pel que fa a l’esperança de vida, l’educació dels ciutadans, la cobertura sanitària, la renda per càpita... És veritat que tenim encara molts temes per resoldre, especialment els relacionats amb la desigualtat, la pobresa extrema (local i internacional) i les grans marginacions. Però això no invalida que avui tinguem el desenvolupament més alt que mai havíem tingut en el passat.
Tanmateix, ens cal una segona teràpia. Cal transformar la ràbia i enfrontar les pors col·lectives davant del futur; la por a l’estrany i al canvi; la comparació malaltissa amb el veí; la nostra tendència patològica al narcisisme, com a persones i com a país. Tot això condueix a populismes de classe i ideològics, nacionalistes o fonamentalistes religiosos..., que 'futbolitzen' i crispen la política i la vida pública. I per això cal pedagogia política, per canviar les actituds: no es tracta de carregar-se les ideologies polítiques, o el sentiment d’identitat, o la vivència religiosa de les persones com a categoria. Totes són fonts de vitalitat i d’energia personal i col·lectiva, necessàries per superar l’atzucac actual.
La pedagogia política s’ha d’orientar a afavorir ideologies socialment sanes, en què l’altre no sigui necessàriament el meu enemic i en què el pessimisme no nodreixi la por i l’odi; a fomentar identitats col·lectives disposades a admetre que poden ser compartides i no excloents; a propiciar vivències espirituals i religioses que donin sentit i raó de ser a la persona, tot considerant l’altre com a germà, encara que no cregui el mateix. És d’aquests motors humans d’on podran aflorar projectes col·lectius que siguin àmpliament compartits i que permetin canalitzar l’emprenyament i la ràbia cap a una manera de viure en societat més digna i més interessant per a tothom.
Notícies relacionades
Com deia Daniel Kahneman, premi Nobel d’economia, tot parlant del benestar de les persones: «L’objectiu de la política als nostres dies ha de ser reduir el patiment humà, i això vol dir centrar-se a reduir la pobresa extrema, però també la depressió col·lectiva». Certament, és important millorar els indicadors del benestar social, però la solució de fons està en un altre lloc.
