Una nova oportunitat per a l'esquerra francesa

En una entrevista recent realitzada per la BBC a Noam Chomsky, el filòsof declarava que el més sorprenent de les últimes eleccions presidencials nord-americanes no havia sigut Donald Trump, sinó Bernie Sanders. Una cosa semblant podríem afirmar de les últimes eleccions celebrades al Vell Continent, tant al Regne Unit amb Jeremy Corbyn, com a França ¿amb Emmanuel Macron? No, amb França Insubmisa. Deixin que m’expliqui. 

Macron ha sigut presentat i exaltat com el candidat antisistema, un terratrèmol que ha sacsejat el clàssic sistema polític bipartidista, en fi, la superació de la superada divisió entre l’esquerra i la dreta. Però caldria preguntar-se si no és un signe de tot al contrari, si la seva irrupció en el mapa polític francès no ha permès, justament, eliminar les últimes barreres en el procés de la consolidació d’una tendència que ve de lluny: l’absència d’alternativa ideològica entre els grans partits d’esquerra i de dreta, fundada en l’acceptació gairebé sense matisos del liberalisme econòmic. Prova d’això ha sigut l’adhesió entusiasta de personalitats dels dos costats de l’espectre polític, del Partit Socialista i dels Republicans. El suposat col·lapse d’aquests partits no seria sinó el seu renaixement gloriós sota una nova forma política, desposseïda d’escrúpols ideològics.

LES MANIFESTACIONS DE LA FRACTURA

Durant l’últim any, el Front Nacional es va perfilar com l’única alternativa a aquest moviment, i va aconseguir atraure l’electorat que havia deixat de sentir-se representat pel Partit Socialista (categories socioprofessionals inferiors, desocupats, vot rural). L’emergència del Front Nacional només va fer que afavorir els canvis del sistema (i legitimar-los) a través d’una anàlisi que accentuava els aspectes més impresentables de l’extrema dreta (xenofòbia, discurs sobre la identitat nacional, tancament de fronteres), i relegant a un segon pla aquells que el mostraven com la manifestació d’una fractura socioeconòmica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’emergència de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon ha vingut a posar entre parèntesis aquesta anàlisi. El seu posicionament com a quarta força política en la primera volta de les eleccions presidencials, a només quatre punts de Macron, ha mostrat que una cosa molt més seriosa està passant per sota de la més que coneguda fórmula conservadors-progressistes. 

Encapçalant el vot jove (30% entre el grup 18-24 anys) i els desocupats (31%) i fort entre els empleats i els obrers (però per darrere de Le Pen, que guanya entre aquestes categories professionals), el vot per França Insubmisa ha retrocedit a un 11% en la primera volta d’unes legislatives marcades per un nivell rècord d’abstenció en la història de la Cinquena República (51%). Diversos fenòmens poden explicar aquesta caiguda (la dinàmica D’arrossegament de les presidencials, la confrontació de Mélenchon amb altres forces d’esquerra) que, no obstant, no hauria de ser interpretada com un final, sinó com el punt de partida d’una nova esquerra.